És una frase literal del meu pare, sempre em prevenia de l’èxit amb aquestes paraules. És una frase molt sàvia sobre l’èxit i també sobre el fracàs. Hi ha gent que és addicta al fracàs, i gent que s’aferra a l’èxit i a la necessitat de posseir-lo. Jo he tingut una mica de tot, la veritat. Biutiful va ser rebuda a garrotades. He passat per tot. L’èxit, el fracàs, l’aplaudiment, l’esbroncada... van i venen, i són les millors lliçons de la vida. L’únic que queda són la intenció, l’aprenentatge i l’obra. Tota la resta és passatger. És important no voler aferrar-se a l’èxit, això sí que ho he après. No pots controlar la manera en què la gent rebrà una pel·lícula; el que sí que pots controlar és ser fidel a ella, respectar-te a tu mateix, tenir una intenció. El meu pare em va prevenir sobre l’èxit perquè ell no el va tenir. Li irritava com reaccionava la gent a l’èxit. En aquell temps, odiava el jugador de futbol Hugo Sánchez. Jo li deia que era l’únic mexicà que tenia èxit va ser cinc anys pitxitxi amb el Real Madrid. Però el meu pare deia: “És que parla en tercera persona d’ell mateix!” I era veritat. Deia que quan parles de tu en tercera persona ja has begut merda.

Va ser un procés necessari, almenys per a mi, de reflexionar, de posar coses en ordre: pensaments, somnis, pors, experiències... que d’alguna manera m’han omplert de desassossec els darrers anys. I volia compartir coses molt íntimes, personals, a través d’un alter ego, des d’una perspectiva personal. Volia compartir l’experiència de la identitat trencada, que comparteixo amb milions de mexicans als Estats Units, i com milions de persones que viuen com jo en el bardo [estat intermedi entre la vida i la mort, segons el budisme], en aquesta frontera ideològica, històrica, de narratives, de cultura... És un sentiment molt difícil de compartir o articular, i el cinema em va oferir aquesta oportunitat jugant amb el temps i l’espai, que quan estàs fora del teu país una temporada, es comencen a fer un nus.

Això és important, no volia ficar el públic en les profunditats de l’oceà com vaig fer a Biutiful o altres pel·lícules meves que són molt fosques. És un passeig en snorkel en què veus la profunditat, però des de la llum i la superfície. Em vaig adonar que les coses que per a mi van ser molt doloroses, de vegades podia superar-les a través de l’humor. Quan un obre la bodega de la memòria, la nostàlgia és una trampa, i l’humor és l’únic remei per poder compartir i superar certes coses, és realment catàrtic. La meva vida i la de tots va del sublim a l’absurd i l’estúpid, d’allò transcendental al ridícul. Així som els éssers humans. Vaig tractar de jugar en tot moment amb el to.

Estem parlant del món de les suposicions. La intenció només la sap l’autor, i de vegades ni nosaltres mateixos la sabem. L’ésser profund de cadascú, la vida íntima que anem construint, és molt més misteriosa que una suposició o una acusació fàcil. Crec que la crítica és necessària i important, m’encanta que hi hagi diferents percepcions de la pel·lícula, per bé i per mal. La indiferència seria el pitjor càstig per a una pel·lícula. El que em sembla que no hi té cabuda és l’atac personal. Em sembla que he fet una pel·lícula aclaparadora perquè aborda molts temes, trenca les convencions, no és còmoda. Lamento que no hagin pogut veure la quantitat de capes que hi ha al darrere. Més enllà de les referències europees, no saben que tenim una cultura pròpia mil·lenària, i aquesta pel·lícula deu més a Borges, Cortázar, Juan Rulfo i Octavio Paz, i fins i tot a Pessoa i a Buñuel, que a Fellini i Nino Rota. Aquesta música que hi surt és d’una banda mexicana, parlo dels antics déus mesoamericans... Hi ha una gran quantitat de referències que s’han perdut els que només coneixen els seus propis referents. Tenim una tradició maximalista, ens agrada el guacamole picant, som sorollosos. No soc un suec sobri. Soc un pinche llatinoamericà mexicà, vivim amb soroll, bogeria, caos... És la nostra manera de ser. L’acusació personal de la intenció no hi té cabuda. El comentari que faig sobre el protagonista, que alguns es van prendre malament, té a veure amb que el periodisme i la veritat avui en dia està en mans de tots i de ningú. Avui hi ha dues maneres de veure el món: voler posseir la veritat de manera racional i inflexible o no voler-ho. Això provoca una polarització brutal. Hi ha una visió homogènia sobre una cultura i hi ha el perill, amb aquestes acusacions que se’m fan, que els joves també tinguin por d’expressar-se sobre coses molt profundes i honestes de la manera que vulguin, no només com ho fan els europeus o nord-americans.

És una pel·lícula molt chilanga. Els chilangos som els que hem nascut a Mèxic. És una pel·lícula profundament mexicana i al mateix tema toca temes molt universals: els que estem fora del país som milions, parla de l’adolescència, la pèrdua del pare, d’un fill... Hi ha temes universals que qualsevol ésser humà pot identificar. Però també té coses que un chilango pot apreciar, com pot passar amb una pel·lícula profundament madrilenya o catalana. Té moltes capes i la gent que l’ha vista fins ara a Mèxic les ha apreciat molt.

Si ho sabés! Si m’ho poguessis dir, et pagaria el que fos. És una incertesa, jo visc al bardo. No és una posició intel·lectual o abstracta, és una experiència diària, ordinària, vital. I no tinc resposta, la veritat. Un cop has deixat el teu país, quan hi tornes, en realitat no hi tornes. Cada pel·lícula que acabo m’omple de satisfacció, i aquesta és la que més. Més enllà del seu èxit o fracàs, per mi ha estat important i n’estic molt orgullós. Però quan acabes de dinar no penses en què soparàs. Estic molt satisfet i no sé cap a on aniré.