Política

ALBERTO REYERO

EXCONSELLER DE POLÍTIQUES SOCIALS DE MADRID

“El protocol en residències a Madrid existia i té firma”

Alberto Reyero (Madrid, 1962) firma un llibre imprescindible sobre com es va viure la pandèmia a Madrid amb el govern d’Ayuso –i el protocol de la vergonya–, per no oblidar els avis i àvies de les residències.

Durant la pandèmia, confessa que se sentia com Fabrizio del Dongo, el protagonista de ‘La cartoixa de Parma’.
El temps i la reflexió ajuden a entendre la realitat. És el que li passa a tothom que viu una situació traumàtica i no ho acaba d’entendre si és a l’ull de l’huracà. Utilitzo la metàfora de la novel·la perquè el protagonista viu Waterloo, una de les batalles més importants de Napoleó, i pregunta si allò és una batalla de debò. En la pandèmia la inflació informativa era terrible i no ho podies consumir tot. És com el periodista que ho relata en temps real, també ell està en inferioritat de condicions respecte a l’historiador.
Fa una constatació terrible: tenir 34.669 morts a les residències, lluny de conscienciar, el que fa és invisibilitzar.
És cert, sovint el nombre invisibilitza la realitat. Si pensem en una persona concreta amb una història, una família, a vegades ens arriba molt més. I els periodistes ho sabeu: quan les notícies humanes arriben és quan es personalitza i es parla de la història d’una persona i la situació familiar. Però si anem a xifres grans, en el fons 100 morts no es diferencien gaire de 200 o de 1.000. I sembla que la magnitud de les xifres ens és igual. I jo davant d’això em rebel·lo i insisteixo que darrere de cada persona morta hi ha una història personal. Hi ha un compte de Twitter, Auschwitz Memorial, que dia a dia et recorda que és l’aniversari d’una víctima o d’un supervivent de l’Holocaust. I és llavors quan personalitzes la història més enllà de la xifra de 6 milions de morts. Hem de fer un exercici d’individualitzar i pensar en les persones o sembla que pel fet de tenir 34.000 morts ens oblidem d’ells. Hem arribat a la deshumanització de pensar que als nostres ancians, pel fet de deixar de ser productius, ja no se’ls té en compte. Al llibre parlo d’edadismo, paraula lletja i que la RAE acaba d’admetre. La pandèmia va ser una vulneració brutal dels drets de la gent gran, però abans ja ho vam viure amb la banca i aquell crit de “Soc vell però no idiota”. Sembla que hi hagi culte a la joventut i a les persones capaces de treballar com si els altres fossin gairebé paràsits que viuen de la pensió i consumeixen recursos de l’Estat.
Sent conseller durant la pandèmia, un exercici que feia moltes nits era redactar la carta de dimissió. I així va néixer el llibre.
La memòria sempre és confusa perquè està molt reelaborada, però recordo aquelles nits en què em costava dormir i sentia moltes sirenes en la llunyania de trasllats. I enmig de la guerra interna política, la manera de desfogar-me que em sortia de manera natural era escriure una espècie de carta, gairebé com si anés a fer una roda de premsa en què expliqués per què dimitia. I allò em tranquil·litzava i era terapèutic, hi posava les meves frustracions. I al final ha crescut i s’ha transformat en aquest llibre.
El protocol de la vergonya prohibint el trasllat de les residències a hospitals va existir o es pot parlar d’esborrany?
Els protocols van existir i es van publicar. El llibre té un codi QR on es pot descarregar un dels protocols on apareix el dia i la firma electrònica del director general de coordinació sociosanitària, Carlos Mur. Que allò era un esborrany i que el protocol no va existir, encara es diu avui. I la presidenta Ayuso ho diu i ho ha repetit als mitjans; ho pot dir a un periodista, però no ho podria dir en un jutjat perquè el jutge li diria: “Però vostè em pren el pèl?” Perquè realment va existir. Dir que no existia el protocol és mentir i crear una inseguretat jurídica. Imagini que rebo una multa de trànsit i jo dic: “No la pagaré perquè el que m’ha arribat és un esborrany.” Home, cal ser seriosos. Si un document que firma un director general d’una conselleria de Sanitat en un moment com aquell considerem que no té valor i és un esborrany, això és un insult a la intel·ligència.
És un cas únic de la pandèmia.
Sí. Quan es diu que això que va passar a Madrid i va passar en altres llocs... Possiblement es van adoptar decisions similars, i se cita el cas de Catalunya, que pot ser el més semblant. Però el fet diferencial de la Comunitat de Madrid és que això es va posar per escrit. A Catalunya no he vist mai cap protocol per escrit. I si algú el té, que me’l passi. Madrid va ser un cas únic de posar per escrit unes mesures que afectaven residències i hospitals i que d’acord amb el protocol s’actués d’una determinada manera. Sempre he pensat que hi va haver exclusió hospitalària abans de l’existència d’aquell protocol i que, en un moment determinat, algú va dir: “O a mi això m’arriba per escrit o no ho penso aplicar i seguiré com fins ara.” I aquesta seria la raó per la qual escriuen el protocol. Això és especulació meva, perquè si no és així no m’explico com es poden posar per escrit les barbaritats que conté el protocol. Si la situació es repetís, crec que una cosa que el govern canviaria seria posar allò per escrit.
El protocol té llenguatge administratiu i paraules boniques com ara “sostenibilitat”, però és de crueltat extrema: diu que si tens un avi sa en cadira de rodes o un familiar amb síndrome de Down no serà mai traslladat a un hospital.
És així. I això és atemptar contra els principis més sagrats de la Constitució espanyola, de la Declaració de Drets Humans, de la Declaració de Drets de les Persones amb Discapacitat... Totes les persones valem el mateix, no hi ha unes persones que valen més que altres. I aquí s’estava dient que hi havia persones que tenien més valor que altres. Les explicacions que a mi se’m donen inicialment és que s’estava valorant clínicament de manera individual cada cas, perquè potser el més idoni per a tothom no era el trasllat i un hospital fins i tot podia ser un lloc més inhòspit en algun cas; l’estudi s’havia de fer individualment i això és el triatge. Però el que aquí hi va haver és una instrucció política que fixava uns criteris i que no hi havia possibilitats de traslladar determinades persones. És molt cruel i injust. No m’agrada utilitzar paraules o frases grandiloqüents com aquests que parlen de genocidi, però per mi sí que és la vulneració de drets més gran de la democràcia. En funció de les teves circumstàncies, la discapacitat i la dependència significaven poder ser atès o no ser atès, amb les conseqüències que tenia no ser atès: ser abocat a una mort indigna. Per això titulo així el llibre. Per a molts l’única alternativa era l’aplicació de morfina i la sedació. No van tenir una mort digna com a ciutadà del segle XXI.
Aquest director general que firma el protocol, Carlos Mur, ha fet carrera i ara és a Andorra. Es veu fent clic a Linkedin.
Sí. De fet, InfoLibre va publicar fa sis mesos que el juny del 2022 hi va haver un acte al Senat de la Fundació Economia i Salut, una d’aquestes fundacions sanitàries que existeixen a la Comunitat de Madrid, en què es va lloar l’actuació sanitària a les residències de Madrid en la pandèmia i ell apareixia com a membre del consell assessor de la fundació. Ignoro si percep alguna remuneració o no. Quan va ser destituït, al maig, hi va haver una piulada a Twitter de la presidenta Ayuso dient que allò no tenia res a veure amb la pandèmia i que ho tindrien en compte. Per mi ell no és el màxim culpable, al final és el boc expiatori i qui ho firma i ho executa. Entenc que hi havia ordres de dalt. Però no ha hagut d’anar a declarar mai a un jutjat. Al març serà la primera vegada que Carlos Mur declararà, en un cas d’una residència de Vallecas en què l’han citat a declarar com a testimoni, i també m’hi han citat a mi com a testimoni.
Hi ha un moment que sent conseller de Polítiques Socials decideix publicar les xifres de morts i allò molesta a Ayuso.
Un eix per entrar en política era millorar la transparència, conèixer les sancions. I les famílies, la societat i els periodistes reclamaven saber què estava passant a les residències. Vam adoptar el compromís d’informar del nombre de morts, i no va agradar. Se’ns titllava de cruels.
Desmunta l’“hospital miracle d’Ifema”.
Raono i demostro que allò va ser un truc dins d’una narrativa d’una presidenta a qui li importava més la comunicació que la gestió. A Ifema hi ha 3.811 ingressos i, d’ells, 23 persones provenien de residències i aviat en van sortir, quan era a les residències on hi va haver el 50% dels morts de la primera onada! I una altra dada il·lustrativa: el dia que es tanca Ifema amb aquell acte de repartiment d’entrepans de calamars la presidenta Ayuso parla d’Ifema com si fos Lourdes o Fàtima i diu que la gent hi arribava i es curava, i posa com a exemple que en el període en què Ifema està obert només hi moren 16 persones. Si ens fixem en la xifra podem pensar que era “l’hospital miracle” de la narrativa oficial. Però si ho comparem amb el que va passar a les residències en aquells mateixos 41 dies en què Ifema va estar obert, van morir més de 5.000 persones a les residències. Perquè les persones que anaven a Ifema eren persones amb pronòstic lleu, no hi van enviar les que necessitaven més cures. Ara, amb la guerra d’Ucraïna, poso un exemple: segur que els hospitals ucraïnesos estan desbordats i, si fan un hospital de campanya, s’imagina que en aquest hospital de campanya s’exclogués de l’atenció les persones que venen del front i es dediquessin a atendre persones de la rereguarda amb grip? Impensable, oi? Si es fa un hospital de campanya extraordinari és per fer front a la situació més greu, i aleshores el 50% de les persones que morien eren de residències. S’aposta per Ifema com a plató. Ayuso el visita cinc vegades, hi va el rei, Pablo Casado sent líder de l’oposició. I el pitjor: a Ifema s’hi van enviar 1.000 metges d’atenció primària. Què hauria passat si els 1.000 metges s’haguessin enviat a residències? El ciutadà comú possiblement no ho hauria percebut tant com a Ifema, però hauria estat molt més efectiu. Ifema és un espectacle. Fins i tot tenia el seu lema de màrqueting: “Ifema: l’hospital miracle”. Ho comparo amb un altre lema de màrqueting: “Marina d’Or, ciutat de vacances”. És un insult i té conseqüències: hauria pogut morir menys gent. I això plantejava un dilema perniciós al sanitari: ser un heroi a Ifema o un malvat a les residències. I ho dic perquè, en una visita a una residència que vaig fer sense càmeres, els residents, entre els quals hi havia hagut molts morts, em van dir amb dolor que dos infermers s’havien donat de baixa per anar a Ifema. Perquè la imatge davant la societat era que si treballaves en una residència estaves matant gent i a Ifema eres un heroi. És terrible.
I sembla oblidat, però qui fa la primera intervenció a Ifema és un diputat del PP.
El PP tenia 30 diputats a Madrid i d’ells només un, Eduardo Raboso, era metge. Doncs quina casualitat que li va tocar a Raboso practicar la primera intervenció a Ifema. I casualment al Zendal torna a ser ell qui fa la primera intervenció. I tot retransmès en xarxes socials. A Ifema hi ha una segona intervenció de la qual no se’n sap res, i fins aquí. I el Zendal forma part de la mateixa narrativa i sembla que ens ha costat 200 milions. Hi he estat fa poc per primera vegada per a la quarta dosi de la vacuna contra la covid i és increïble: una nau immensa on es dedica una petita zona a vacunar. Per a això ja tens el Wizzink Center o altres llocs.
Un punt de fricció decisiu amb la presidenta Ayuso és que vostè ja reclama una comissió d’investigació sent conseller de Polítiques Socials per Ciutadans en el govern de coalició PP-Cs (2019-2021).
Quan exigeixo que hi hagi una comissió d’investigació sembla que ho faci contra Ayuso, però és que jo seria un dels haurien d’anar a la comissió d’investigació i imagino que els diputats del PP no serien molt amables amb mi. Però és que és l’obligació de qualsevol càrrec públic. I se’m diu que el que ha passat a Madrid ha passat a tot arreu, i és cert: ningú vol retre comptes i els mateixos partits que exigeixen una comissió d’investigació en una comunitat hi voten en contra en una altra si allà són ells els que governen. M’encanta la història i poso l’exemple de la guerra d’Àfrica de fa 100 anys en què moren més de 13.000 persones al desastre d’Annual el 1921. Hi va haver una investigació del mateix exèrcit per esbrinar què havia passat, perquè hi havia qüestions tèrboles al voltant del rei Alfons XIII i dels militars africanistes. I l’enviat va ser el general Picasso, oncle del pintor Pablo Picasso, que va fer l’informe Picasso. Aquest informe s’havia de presentar a les Corts l’octubre del 1923 i sembla que en sortia malparada molta gent, també el rei Alfons XIII, i quinze dies abans de la presentació a les Corts hi ha el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera i aquell informe desapareix. Quan en aquest país hem tingut l’ocasió de conèixer, la tendència sempre és tapar, i com a societat no ens ho podem permetre. I el mateix amb la Guerra Civil i amb tantes coses.
Sovint sembla que hi ha més apetit per les falsedats, com ara aquella segons la qual les residències eren competència del vicepresident Pablo Iglesias i no una competència autonòmica, tant a Madrid com a Catalunya i a la resta.
El bulo de Pablo Iglesias formava part d’una campanya comunicativa de la Comunitat de Madrid: utilitzar notícies falses en benefici propi. Si el bulo hagués estat que les competències de les residències eren del govern central, no hauria tingut tant d’èxit com dir que les competències eren de Pablo Iglesias, que per al públic a qui allò anava dirigit ell és el dimoni fet persona. Al final allò va arribar a molta gent, que s’ho va creure i ho va defensar a ultrança. I jo quan tracto d’explicar-ho i dic que l’article 6 de l’estat de l’alarma diu que les competències segueixen en mans de les comunitats... Uf, que complicat, quin rotllo, és molt més entretingut creure que les competències siguin de Pablo Iglesias. L’única explicació que pot entendre molta gent és aquesta que faig: si de debò les competències són de Pablo Iglesias, aleshores per què a la Comunitat de Madrid no s’ha volgut obrir una comissió d’investigació? Què passa, que el PP i Vox estan protegint Pablo Iglesias? Si fos ell el competent en les residències, a Madrid no hi hauria hagut una comissió d’investigació, no, n’hi hauria hagut deu, de comissions d’investigació! Cal ser seriosos.
Al seu llibre apareixen personatges com Carlos Mur (firmant del protocol de la vergonya) o Encarnación Burgueño, filla de l’ideòleg de la privatització sanitària a Madrid i fitxada per Ayuso per posar ordre a les residències però que es fa famosa per l’àudio en què ella diu allò de: “Operachión bicho al habla.”
Allò d’Encarnación Burgueño i l’operación bicho és una cosa esperpèntica. Ella va ser citada a la comissió d’investigació que es va obrir a l’Assemblea –i que es va tancar de manera precipitada després de les eleccions madrilenyes del 2021– i la sessió d’aquell 4 de desembre del 2020 va ser un esperpent. Quan la portaveu de Ciutadans, Ana García, li va preguntar a Burgueño si ella habitualment presta els seus serveis sense cap tipus de contracte, Burgueño respon: “Amb això de prestar serveis a què es refereix? A ajudar les persones? Jo soc autònoma.” Aquell dia els vaig dir als diputats que la van interrogar que allò tenia molt mèrit, perquè un interrogatori en aquelles condicions era estrambòtic.
Però, per ser justos, hi ha també noms propis que són un exemple de noblesa. Emilio Bouza, excap del Servei de Microbiologia Clínica i Malalties Infeccioses del Gregorio Marañón, és fitxat per Ayuso per ser “un Fernando Simón per a Madrid” i al cap de dos dies s’espanta del que veu i renuncia i diu: “Aquest no és el meu lloc.” I la directora de la residència d’Alcorcón, Lidia Sánchez, que aposta per la humanitat i l’empatia en contra del protocol de la vergonya.
És clar que sí. A mi em fastigueja que es digui allò de “tots són iguals”, com allò que “tots els polítics són iguals”... Hi ha exemples clars de dignitat. Emilio Bouza és un exemple d’això. I el cas de Lidia Sánchez a Alcorcón. A vegades ens fixem en els comportaments més nefastos de la política o de la societat i hi ha molta gent amb dignitat al món, però a vegades sembla que són els indignes els que es fan més famosos i els que més recordem.
Analitza el que defineix com “la maquinària d’intoxicació de Sol”, que va des de Miguel Ángel Rodríguez a quan llegeixes als diaris “fonts de la Puerta del Sol” (seu de la Comunitat de Madrid) o “fonts de Sol” i allò és la versió que ha dictat Miguel Ángel Rodríguez.
A mi m’ha quedat una sensació de ser un il·lús: no és el mateix veure la política com a diputat de l’Assemblea de Madrid que quan formes part d’una maquinària executiva. I et trobes que tens una comunicació que surt de Sol, que en teoria està per protegir-te perquè tu ets conseller d’aquell govern de coalició, i que fa tot el contrari i pren part per una part del govern, la del PP, i m’ataca i em culpa del que passa. Ho començo veient en un digital de cinquena divisió, i veig com davant aquella maquinària és molt difícil lluitar perquè hi ha una sèrie de mitjans de comunicació –també de seriosos– que estan absolutament subvencionats i que actuen a les ordres del govern, que és el que hi posa els diners. I si es vol analitzar es veurà que és el mateix periodista i el mateix mitjà que utilitzen una maniobra similar amb mi en el cas de la pandèmia –en què van voler fer veure que Polítiques Socials tenia un protocol diferent del de Sanitat, com si això fos possible quan les competències les té Sanitat– i amb Pablo Casado en el cas de la seva expulsió com a president del PP. És aquesta maniobra que es coneix com a voladura controlada: l’habilitat de filtrar-ho tu abans i controlar així la versió. Doncs bé, jo també vaig poder fer una voladura controlada filtrant els correus electrònics enviats al conseller de Sanitat tres mesos abans que venen a demostrar que ells no tenien raó. Fins i tot en el cas de l’aparthotel [de la cadena Room Mate d’Enrique Sarasola i on es va allotjar Ayuso durant la pandèmia] en vaig sortir esquitxat jo! I és clar, quan et trobes un titular de premsa que diu “Puerta del Sol dice que esperan a Reyero a puerta gayola” com havia de llegir jo... Home, és que amb un comentari tan caspós com aquest no tinc dubte d’on prové! [riu]
Escrivint aquest llibre tan periodístic i amb moltes interioritats de la política, Morirán de forma indigna (Libros del KO) no ha tingut por de complicar-se la vida en forma de querelles o enemistats?
De querelles, no. Tot el que escric està molt ben documentat i no hi ha cap atac personal, he estat molt curós. El que sí que m’han dit és que m’estic complicant la vida, a vegades és més senzill deixar passar-ho tot i posar-se de perfil. Però per mi això no era una alternativa. Tenia una necessitat personal d’explicar el que jo vaig viure i vaig fer, i més després de tot i que la comissió d’investigació no es va posar em marxa. La sensació que la societat no sabia quin havia estat el meu paper. Per a la gent que podia tenir dubtes era una forma de reivindicar-me i exposar el que vaig fer i que en algunes coses vaig estar encertat i en altres no. I això t’exposa, perquè algú em podrà dir: “Aquí podies haver actuat així.” I seguir que podia haver actuat de forma diferent i millor. I l’altra raó d’escriure és que les famílies mereixien que algú els expliqués la veritat del que va passar, que és el que elles persegueixen des del principi i que era la raó de ser de la comissió d’investigació. A l’hora de fer balanç, les coses positives superaven les negatives.
Quan s’analitza Ayuso, les opinions van des de l’extrem de qui encara veu en ella la community manager del gos Pecas d’Esperanza Aguirre a l’extrem de qui veu en ella una Margaret Thatcher castissa. Com a conseller en un govern presidit per ella, en pot fer un retrat més acurat?
No ens podem quedar en aquests dos extrems. Crec que és una persona molt més preocupada per la comunicació i a qui la gestió no li importa gens. Això és una realitat. La seva comunicació està molt ben dirigida, i els resultats estan a la vista de tothom. Però evidentment no és una Margaret Thatcher, no és una persona amb una ideologia al darrere, molts dels seus plantejaments són excessivament simplistes i més aviat populistes. Els consells de govern sembla que tenen una aurèola que sembla no sé què, i imagino que amb els Consells de Ministres passa el mateix, i la meva experiència és que són reunions de tramitació en què cadascun hi porta els seus temes. Però les coses més importants no es tracten directament al consell de govern, així que allò és una escenificació en què la presidenta tampoc no hi té molt a dir perquè són els consellers del ram els que porten els seus temes del ram.
Vostè dimiteix finalment com a conseller de Polítiques Socials el 2 d’octubre del 2020 després d’un progressiu desencís en què hi pesa també la falta d’empatia amb els més vulnerables que veu en consellers del PP. Confirma que va fer bé dimitint quan, l’octubre del 2022, sent el vicepresident madrileny Enrique Ossorio afirmant que investigar el que va passar a les residències és “un dany innecessari perquè les persones ja ho han superat”.
Sens dubte allò em confirma que jo no havia de ser-hi allà, en aquell govern. Al llibre relato que jo no puc donar detalls de la interioritat dels consells de govern perquè estic obligat per llei a guardar el deure de secret. Però sí que explico que jo vaig viure la indiferència i la fredor dels consellers del PP. I arran de llegir el llibre molts m’han preguntat què volia dir en realitat quan parlo d’indiferència o de fredor o de falta d’empatia per part dels consellers del PP. “Tu has sentit Ossorio? Doncs és això”, els dic ara. Evidentment, jo amb gent que té aquesta manera de pensar... Qui és ell per decidir pel dol que passen els altres? Qui som nosaltres per decidir pel dol dels altres? Em sembla lamentable com també va ser lamentable aquella declaració en què es pregunta on són els pobres a Madrid i comença a mirar al terra a veure on són. És un insult. I jo amb Ossorio he tingut una bona relació personal, però jo en un grup on la gent pensa d’aquesta manera i té aquesta brutal falta d’empatia jo no hi puc ser. Quan vaig dimitir molts em deien que no ho podia fer, que allò significaria el reconeixement d’una culpa. No, no, si tu no estàs còmode en un govern pots dimitir, no cal que haver robat sigui necessàriament l’únic motiu per dimitir. Es pot dimitir amb total naturalitat i ho ha fet molta més gent que jo, tot i que sembla que ens n’oblidem i que només recordem les dimissions que han estat forçades. Per mi la dimissió va ser un alleujament. És que hi havia moments en què jo sentia Ayuso i sentia els portaveus de l’oposició en els debats, i jo estava més d’acord amb el que deien els portaveus de l’oposició que amb el que deia la que era la presidenta del meu govern. “Què hi pinto jo, aquí?”, em deia a mi.

Dimissió i testimoni

Escriu des del 2009 el blog dramàticament profètic No es país para viejos i des del 2011, com a diputat a l’Assemblea de Madrid –amb UPyD i després amb Ciutadans–, Alberto Reyero (Madrid, 1962) intueix el solar dels drets socials que confirmarà quan viu la dependència de la mare i quan el 2019 és conseller de Polítiques Socials per Cs amb Ayuso i esclata la pandèmia. Va dimitir el 2020 pels desacords i ho recull tot a Morirán de forma indigna (Libros del KO).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.