Societat

‘CARLUS’ FÀBREGAS

DIRECTOR DEL CENTRE LA SOPA DE GIRONA

“La gent del carrer no té horaris”

L’atenció centrada en la persona es basa en el fet que estigui preparada i tingui ganes de fer canvis

Director del Centre d’Acolliment i Serveis Socials La Sopa des de fa un any, Carlos –pronunciat Carlus– Fàbregas Ruano (Girona, 1971) encapçala un equip d’una trentena de professionals que atenen persones sense sostre. L’Ajuntament de Girona, al capdavant d’un consorci, gestiona La Sopa des de finals del 2002, quan va prendre el relleu de l’orde religiós Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.

Quantes places ofereixen?
Actualment oferim 66 places al centre, però també tenim els pisos de Housing First (Primer l’habitatge) i els de Housing Led (Encaminats cap a l’habitatge). Els primers són pisos individualitzats on la persona que hi entra es fa càrrec de l’habitatge, és a dir, paga el lloguer, accepta un seguiment setmanal d’un professional del centre (un treballador social), que determinarà si la persona està preparada per a un canvi en la seva situació i, finalment, es compromet a tenir una bona convivència amb els veïns de l’immoble. Els Housing Led són pisos d’inclusió on conviuen més d’una persona. Aquí hi ha les mateixes condicions, però hi ha una tria prèvia. No és que la persona que està al carrer entra en un pis, sinó que hi ha un procés. En els pisos d’inclusió hi entra gent que ha fet un procés al centre d’acollida, i això és un pas més.
L’objectiu és que les persones que atenen i ajuden es reenganxin a la societat, tot i que és una mala expressió?
La gent que comença el procés ho fa al centre de dia, que és en una part de la casa. Si hi ha la possibilitat de fer un pla de treball i la persona té voluntat per fer algun canvi perquè l’atenció centrada en la persona es basa en el fet que la persona estigui preparada i tingui ganes de fer canvis. Si la persona no està preparada, estem treballant a contra corrent.
De vegades, les persones que viuen al carrer es resisteixen a ser ajudades?
De vegades, més que resistir-se, el que hi ha és dificultats per veure la seva situació, perquè molts cops hi ha associades patologies mentals o addiccions. Això fa que la persona es resisteixi perquè hi ha una patologia mental o una addicció. Llavors la persona no és capaç de sortir d’aquesta situació. Està com enganxada. Normalment el que s’intenta prèviament és introduir els educadors de carrer, que és una cosa a reforçar. Amb aquests educadors, el que es fa és ajudar aquestes persones a connectar una mica amb la realitat, que puguin conèixer gent, que puguin parlar, que puguin tenir conversa perquè moltes vegades les persones que estan al carrer [els indigents] viuen en el seu món, no es relacionen, no tenen horaris, no tenen estructura.
Vostè és educador social i treballa a La Sopa des de fa gairebé 19 anys. Com hi ha evolucionat l’atenció?
Hi ha hagut una evolució en la intervenció. Jo he vist créixer el centre des que hi vaig arribar. Hi havia una treballadora social, només. En aquell moment només érem dos professionals.
Ha anat a més, la pobresa i el fet que hi hagi persones que visquin al carrer?
Sí, ha crescut, però també han crescut la intervenció i els mitjans, que no vol dir que no hagin de créixer més, perquè de recursos personals sempre en falten, però sí que hi ha hagut una evolució. Ha crescut el col·lectiu, però també han crescut moltíssim els projectes.
Vol dir que es poden fer moltes més coses que abans?
Sí. Quan vaig començar a treballar al centre, tant jo com la meva companya, la treballadora social, fèiem molt pocs plans de treball i érem més una màquina expenedora de serveis que no d’intervenció social per poder motivar canvis en les persones. Quan vaig començar, al dia teníem trenta persones entre dos o un de sol. Vam anar creixent de personal, vam obrir els projectes dels pisos, es va anar estructurant la casa, intentant intervenir més en gent que no vol fer canvis, que seria com un centre de baixa exigència, que no és perquè no és possible.
Segons dades de la memòria de La Sopa del 2021, el 85% de les persones ateses tenen problemes de salut mental i/o addiccions.
Aquestes problemes no sempre són previs, perquè la gent té molts prejudicis i diu: “Mira, un drogoaddicte.” Doncs no, perquè aquest senyor ha esdevingut malalt mental perquè va quedar sense feina o ha tingut una crisi familiar, com ara una separació o qualsevol altra cosa, que l’ha conduït a aquesta situació. Hem de pensar que vivim en una societat amb un alt nivell d’estrès. I llavors tots estem dins el bombo per poder tenir un brot en l’àmbit de salut mental [un trastorn mental]. Mai se sap com es pot acabar. I la gent que treballem en l’àmbit social tenim una càrrega de salut mental molt important. Som com esponges.
I es poden aïllar del que viuen a la feina?
És difícil perquè hi ha situacions dures. De vegades realment comporten una dificultat per poder desconnectar. Des d’aquí s’intenta que hi hagi una cura cap als treballadors tenint en compte totes aquestes coses, i es fa una supervisió mensual per treballar en l’àmbit personal i el d’equip. El que és clar és que per atendre una població en una situació tan dura, les persones que treballen han d’estar bé, estables. Es fa un treball de molta cohesió d’equip i d’afrontar el dia a dia.

El primer educador

Fàbregas és diplomat en educació social per la Universitat de Girona (UdG), llicenciat en ciències del treball per la mateixa universitat i és alhora estudiant, a distància, del grau de psicologia. És terapeuta Gestalt i havia treballat com a educador social a Càritas (2000-2004). Va introduir aquesta figura a La Sopa quan hi va arribar, el 2004. Ha participat en investigacions i articles científics sobre exclusió social i les addiccions en les persones sense sostre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.