Només tres batlles en 44 anys acrediten de manera suficient l’estabilitat política del Prat de Llobregat, on la forta tradició obrera i l’èxit de les forces progressistes s’han retroalimentat. De fet, l’arrelament de l’antiga ICV –encarnada pels 36 anys al poder de Lluís Tejedor, sota les sigles del PSUC durant els dos primers mandats, el primer agafant el relleu d’Antonio Martín– ha obeït també a la sòlida coalició de govern amb els socialistes, vigent des del 2003.

Mentre altres municipis vivien moments convulsos i mocions de censura, aquesta població d’uns 65.000 habitants del Baix Llobregat ha anat tirant endavant amb aquesta “monogàmia” d’esquerres –ara entre El Prat en Comú-En Comú Guanyem i el PSC– sense grans escàndols mediàtics ni soroll més enllà dels decibels generats per l’aeroport Josep Tarradellas-el Prat, de més intensitat als despatxos que a les mateixes pistes.

A principis d’any la infraestructura aèria va esdevenir una qüestió d’estat i un eix cabdal en la costeruda negociació del pressupost de la Generalitat. L’executiu encapçalat per Pere Aragonès, afeblit per la sortida de Junts, va arribar a un pacte amb el PSC de Salvador Illa per mitjà del qual el 2023 es crearà una comissió tècnica amb el govern espanyol. Sense dates ni matisos i que, per tant, corre el risc d’anar-se perllongant o quedar-se en un eslògan amable com la taula de diàleg. Hi ha un compromís per treballar un nou model que transformi l’aeroport en un “hub internacional”. Illa va admetre que es tracta d’un acord per analitzar fórmules que permetin augmentar-ne la capacitat.

El govern i el PSC van triar l’eufemisme de “la modernització” per esquivar un concepte d’ampliació que xoca amb les associacions ecologistes i veïnals. La plataforma Ni un Pam de Terra la va qualificar de “delirant” i des de la Lliga per al Patrimoni i Defensa del Medi Natural recordaven que la construcció de la tercera pista ja va assolar una àmplia part de la zona natural del delta del Llobregat. L’entitat alertava de la disminució dels ocells, contradient la declaració de bones intencions d’Aena. La Generalitat s’ha mostrat partidària d’ampliar les zones d’especial protecció de les aus (ZEPA) al Delta. Recentment Daniel Sirera, candidat a l’alcaldia de Barcelona, va anunciar l’ocurrència de moure 300 metres la Ricarda –sota l’empara ambiental europea– per fer realitat l’ampliació.

L’acord rubricat al pressupost català del 2023 –amb el vot favorable dels comuns al Parlament– hauria de facilitar la protecció de la biodiversitat, la millora de la competitivitat i de la connexió amb l’alta velocitat ferroviària dels aeroports de Reus i Girona. S’estudiaran diferents iniciatives, incloent-hi la d’una consultoria privada que vol edificar una quarta pista sobre el mar; segons els seus impulsors, no suposaria danys mediambientals però elevaria el cost a 2.100 milions d’euros i ni el PSC ni els comuns la veuen amb bons ulls.

Per bé que el baròmetre municipal del desembre els atorgava quasi un 21% dels vots –lluny del 33% obtingut fa quatre anys–, El Prat en Comú aspira a revalidar el triomf i Lluís Mijoler ja va advertir que es presentava per dos mandats. La inèrcia del passat convida a l’optimisme, i encara més tenint en compte la circumstància que per primera vegada Podem El Prat –en les eleccions de 2019 va entrar al consistori amb una regidora– s’incorpora a la candidatura. Carmelo Declara, que el juliol del 2020 va suplir Sandra Daza, anirà com a número 7 de la llista dels comuns.

Quant al grup municipal socialista, el dilema consistirà a veure si les percepcions i enquestes positives s’acaben materialitzant en un sorpasso per agafar les regnes del govern o bé no hi arriben i continuen exercint-hi de crossa decisiva. La tendència és a l’alça: els quatre regidors del 2015 es van convertir en set el 2019 i la ressaca del procés els pot resultar beneficiosa. Juan Pedro Pérez liderarà la candidatura per tercer cop. El desengany processista pot donar ales a la “tercera via” moderada i pactista que ha venut la formació, a la qual ja no li cal invocar la utopia federalista.

Pel que fa a ERC, tot i haver exhibit una alta dosi de complicitat amb l’equip de govern en decisions estratègiques, es reivindica com l’única oposició d’esquerres. Constructius però sense estalviar crítiques: el cap de l’oposició, Jordi Ibern, pensa que la coalició no treballa prou al carrer i li retreu manca d’innovació derivada de l’esgotament. Els republicans, amb tres regidors, aposten per afinar la qualitat de vida dels pratencs però conscients de la complexitat d’assolir el poder.

Enmig d’un dessagnament imparable en l’àmbit estatal, Cs haurà d’encomanar-se a un miracle per mantenir els tres regidors. Els taronges temptaran la sort sota la batuta de Jordi López, en substitució d’un Antonio Miguel Ruiz que es retirarà de la vida política.

López, número 2 el 2019, ja ha rendibilitzat algunes oportunitats per marcar múscul: el maig del 2021 va denunciar davant la fiscalia que la retirada de material tòxic del camí de Cal Peret Serra no es va dur a terme per part d’una empresa homologada. I a meitats d’aquest abril va denunciar Mijoler davant la Junta Electoral per un suposat incompliment de la llei, en considerar que el mateix dia en què el Butlletí Oficial de l’Estat feia la convocatòria electoral l’alcalde difonia a les xarxes socials un espai d’homenatge a les víctimes del franquisme. La Junta Electoral, però, va entendre que no era procedent incoar cap expedient sancionador.

En línies generals el darrer mandat ha estat una bassa d’oli, però Cs s’ha entestat a infiltrar-hi alguns residus: a instàncies del partit taronja, el maig del 2022 Antifrau va iniciar una investigació a l’Ajuntament per presumptes irregularitats en el sou de quatre alliberats sindicals –encara no hi ha novetats–, mentre que el novembre passat la regidora d’Urbanisme, Alba Bou (El Prat en Comú), va declarar com a imputada per tràfic d’influències i prevaricació per suposades irregularitats en la construcció d’un edifici. L’equip de govern, que al·lega que és obra privada, confia en la regularitat de les actuacions i l’arxivament del cas, alhora que recrimina lawfare a Cs. En aquest sentit, resulta simptomàtic que en la sessió plenària de l’abril la formació liberal impulsés una moció genèrica contra la corrupció política que va ser aprovada per tots els partits excepte pel taronja, després que s’hi inclogués una esmena per condemnar el lawfare com a tipologia de corrupció. En un vídeo de Facebook, López es vantava d’haver presentat desenes de denúncies davant de la fiscalia i els jutjats, però l’equip de govern no té constància que cap hagi prosperat.

La darrera pedra a la sabata és que la secció sindical del Prat de Policies Locals i Cos de Mossos d’Esquadra ha acusat l’Ajuntament de no pagar l’incentiu de productivitat per objectius i resultats als seus treballadors públics des del 2013.

Tant Junts com el PP hauran de fer mans i mànigues per tornar a tenir representació al consistori després de quedar-ne fora per ben poc el 2019; els primers ho provaran amb Gerard Valverde i els segons amb l’exregidor Miguel Ángel Ochoa. Històricament, l’escassa diversitat d’opcions polítiques representades –entre quatre i cinc, llevat del 2015– hi complica l’accés a formacions locals que el 2019 amb prou feines van oscil·lar entre l’1 i el 2% dels vots, com ara Som Prat-Som Veïns, Suma Prat, Centrats en el Prat o Esquerra en Positiu. La participació és una incògnita, si bé fa quatre anys va augmentar sis punts respecte al 2015.

Al marge de l’aeroport, actualment el Prat de Llobregat manega altres reptes: la xarxa de ciutats pel dret als serveis bancaris –l’accent se situaria en la funció social i l’acompanyament personalitzat–; la sobirania energètica, amb la possibilitat d’exportar el model de La Casa de l’Energia a tot el país, i la construcció d’habitatge públic de lloguer en cooperació.