opinio

Visca el pacte fiscal!

Tothom sap que el pacte fiscal és ben bé impossible d'assolir; tothom sap que l'Estat de les Autonomies és ineficient; tothom sap què ha passat amb l'Estatut els darrers anys
El mercat de Catalunya ja no és Espanya, sinó que és el món. Els empresaris ara han de canviar de mentalitat i fer-se el càrrec que vivim en un mercat global

El pacte fiscal de CiU fa tot l'efecte d'un Adéu a Espanya en vers, potser més delicat i tot que el que va escriure Joan Maragall després de la guerra de Cuba. Tothom sap que el pacte fiscal és impossible d'assolir; tothom sap que l'Estat de les Autonomies és ineficient; tothom sap què ha passat amb l'Estatut i quines barrabassades han fet els ministres d'Economia i Finances espanyols des de Pedro Solbes i, per tant, és evident que el President Artur Mas i el seu equip han buscat una manera cordial de marxar d'Espanya sense perdre les maneres.

Visca el pacte fiscal!, doncs, i el maquiavelisme polític de CiU. Els catalans poden votar Convergència tranquils. Els empresaris del país també donaran suport als convergents; perquè ells saben millor que ningú quina és la jugada: Espanya ja no ens surt a compte. Mentrestant, per si de cas Duran i Lleida tingués temptacions estranyes de sotmetre els interessos de Catalunya als seus interessos particulars, des del Cercle Català de Negocis anirem explicant un parell de veritats ben crues.

Primer, que el mercat de Catalunya ja no és Espanya, sinó que és el món i que, de la mateixa manera que vàrem encaixar dins de l'Estat quan la Península servia als nostres interessos, ara cal canviar l'orientació dels negocis –si és que alguns empresaris despistats encara no ho han fet- cap al mercat global.

L'altra idea que repetirem és que hi ha tota una colla de gent que ha de córrer a canviar de vaixell si no vol naufragar perquè el poble ja no és cec. Qui són?:

En primer lloc, les famílies d'empresaris que han donat suport a l'encaix amb Espanya per interessos únicament i exclusivament propis.

Segon, s'ha acabat el temps que les elits econòmiques i polítiques feien informes a favor de la balança comercial en contraposició a l'espoli fiscal que tots patim. Ara tothom ja sap de quin mal hem de morir i aquest mal només té un nom, Espanya.

Tercer, ja hi ha prou informació lliure que deixa en evidència els periodistes que han destacat per tergiversar les informacions que s'havien de donar i que només abonaven els interessos de les classes dirigents.

Quart, els alts càrrecs i presidents d'institucions ja no poden seguir tancant els ulls davant la realitat d'un país que cada dia es feia més petit.

En cinquè lloc s'ho han de fer mirar els historiadors que no han fet la seva feina, que han tergiversat la veritat a canvi de poder tenir una subvenció.

I finalment, tota la resta de grups que em deixo i que han actuat contra els interessos del país d'una manera volguda aquests últims 30 anys.

A tota aquesta gent els donarem les gràcies, però els direm que la seva època ja ha passat i que ara és l'hora de parlar clar, d'explicar que la Generalitat autonòmica ha estat un desastre per a l'economia catalana, que la Generalitat no ha estat més que una subadministració del govern central arregladeta, amb quatre geranis quatribarrats i poca cosa més, i que no ens podem permetre continuar amb la magnitud de l'espoli si volem que Barcelona aparegui als mapes de les grans ciutats del món d'aquí a 30 anys i Catalunya en el dels territoris capdavanters.

Durant el segle XX, els catalans teníem la canya, pescàvem peixos a Espanya i els posàvem al cove. Molts d'aquells empresaris que van participar d'un sistema que els permetia fer negoci avui es posen les mans al cap, i no entenen què hi fem a Espanya si no tenim la canya i, de retruc, no tenim ni infraestructures, ni som competitius al mercat global.

La conseqüència de tot plegat: el país està desil·lusionat i han desaparegut les ànsies d'invertir. Ara s'adonen de la perversió d'un sistema que ha permès a Espanya deixar-nos sense canya quan ha volgut i a més ara el cove és foradat: estem econòmicament morts i enterrats.

Així doncs, sí senyor, volem el pacte fiscal! Cridem ben fort que volem això, perquè com que Madrid ens dirà que ni parlar-ne estem perfectament segurs que tot plegat és un pla intel·ligent, poètic i enginyosíssim, per anar de pet a la independència.

Si al segle XIV els catalans guanyàvem les batalles cridant “Desperta Ferro”, al segle XXI cridarem “Pacte Fiscal”. Pacte Fiscal, sí senyor, el crit lúcid dels catalans intel·ligents. Els patriotes no cal que crideu tant allò de “in-inde-inde-pen-dència!” Els senyors de la corbata ens hi portaran sense fer tant de soroll.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.