opinio

Una Catalunya possible

Sóc partidari de la integració a la UE –tot i que s'hi han de canviar moltes coses-, crec que, en les circumstàncies actuals, el millor és mantenir-se
fora de l'euro

Fa poc s'ha publicat el llibre Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible, d'un enorme interès, especialment en el moment que ara vivim. Coincideixo en una part important de l'anàlisi, les conclusions i les propostes que s'hi fan i per començar en el que és el seu punt de partida explícit: “... considerar que la Catalunya independent buscaria en el centre i el nord d'Europa els models per construir l'organització econòmica i social d'un nou Estat”. Aquests models i punts de referència són el que els autors anomenen els CAD-8 (Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Països Baixos, Suècia i Suïssa) amb una dimensió en població semblant a la de Catalunya.

Tanmateix, i de fet els autors ja ho van fent notar al llarg del llibre, crec que hi ha diferències importants entre almenys tres submodels: el nòrdic (Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia); el de Bèlgica i els Països Baixos; i el d'Àustria i Suïssa, amb moltes similituds amb el sud d'Alemanya i el nord d'Itàlia. Per tant, i en la mateixa perspectiva dels autors, la d'una Catalunya independent, em sembla que hi pot haver més d'una Catalunya possible. Ja he dit que coincideixo amb els autors en la majoria de temes que tracten, tots, o quasi, els que són importants per al futur de Catalunya. Voldria, però, centrar-me en dos temes en què la meva visió és lleugerament, en un cas, o radicalment, en l'altre cas, diferent.

TURISME DE MAJOR VALOR AFEGIT.

Estic d'acord plenament, i ho he dit i escrit algunes vegades, que Catalunya “ha d'apostar per un turisme de major valor afegit i, sobretot, per la reindustrialització, entesa com l'especialització en sectors basats en el coneixement i la innovació, per crear llocs de treball de qualitat per a una joventut cada vegada més formada”. Però, en canvi, no puc compartir que “... la millora econòmica només pot venir del fet que les exportacions continuïn augmentant”, perquè no crec que sigui cert que “l'exportació [...] representa un mercat sense límits”. Les exportacions són molt importants, molt, és cert, però tenen un límit perquè el que alguns països exporten d'altres ho han de comprar. D'altra banda, les exportacions representen un percentatge del PIB que en el cas d'economies molt obertes com les del CAD-8 es mou entre el 40 i el 58% del PIB, tant abans (2006) com després (2012) de la crisi –excepte Bèlgica i Països Baixos, que poden arribar a superar el 70 i el 80%-, unes xifres molt semblants a les del consum final de les famílies i força per sota del consum final total. Les xifres exportadores de Catalunya en aquests mateixos anys estan per sota, en el 31 i 37%; tenen, doncs, marge de millora.

Sense menystenir en absolut la importància de les exportacions, ni de bon tros, estudis recents de la OIT i la UNCTAD han argumentat la no sostenibilitat dels models de creixement basats en l'endeutament (com els que van seguir Irlanda i Espanya abans de la crisi), així com les limitacions dels models de creixement basats en les exportacions, que només poden dur a terme alguns països i que creen importants desequilibris en un àmbit global. Per això aposten per un model de creixement basat en els salaris que ha d'estar coordinat internacionalment; una política de salaris alts que permetria augmentar de forma important la demanda per sortir de la crisi, crear llocs de treball de qualitat i, al mateix temps, estimular el creixement de la productivitat de les empreses. Des d'aquesta perspectiva, seria interessant una comparació dels salaris dels diferents països del CAD-8 i Catalunya, i les seves conseqüències en l'economia i en les empreses.

“La nostra visió de la Catalunya independent –diuen els autors- és la d'un estat integrat a la Unió Europea i a la zona euro” encara que potser hi tenen alguna petita reticència quan parlen de “... integrar-nos en una Europa que, malgrat tot, continua essent la millor garantia de progrés”. La meva visió en aquest sentit és diferent: partidari de la integració a la UE –tot i que s'hi han de canviar moltes coses-, crec que, en les circumstàncies actuals, el millor és mantenir-se fora de l'euro. Perquè l'euro és una trampa mortal per als països que en formen part ja que en són usuaris però no en poden emetre i, per tant, en certes situacions, poden tenir el risc de fallida. A més, i com a conseqüència, estan a les mans del Banc Central Europeu (i de qui el controla, Alemanya) i dels mercats financers internacionals. Els països de l'euro no controlen la política monetària (ho fa el BCE), la seva política fiscal està cada cop més condicionada i no poden actuar sobre el tipus de canvi de la moneda; difícilment, doncs, podran tenir una real política econòmica pròpia que, com assenyalen els autors, és d'una gran importància. I tampoc no tenen cap dels avantatges dels estats federats als Estats Units d'Amèrica.

De fet, dels països que es consideren, només la meitat formen part de la zona euro –Àustria, Bèlgica, Finlàndia i Països Baixos-, uns altres dos –Noruega i Suïssa- (és veritat que amb característiques molt especials) no formen part ni de la Unió Europea, i la resta –Suècia i Dinamarca-, que sí que estan a la UE, mantenen la seva pròpia moneda i no estan a la zona euro. A més, si ens fixem en el quadre 11 de la pàgina 86 del llibre, veurem que els països que millor suporten la crisi en termes de PIB són tres que no estan a la zona euro (Suïssa, Suècia i Noruega) i que aquests mateixos, juntament amb Àustria i Bèlgica, són els que han creat ocupació en aquest període.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.