opinio

La política alenteix la recerca

Tres prioritats: 1. Una política de recursos humans que garanteixi el relleu generacional i una carrera professional i que permeti una recerca de qualitat. 2. Una política de preus i ajuts universitaris que estigui d'acord amb el nostre entorn socioeconòmic i que faci que ningú perdi l'oportunitat d'una carrera universitària per raons econòmiques. 3. Un canvi legislatiu que faci la universitat àgil en el govern

Entre els darrers dies de desembre i els primers de gener els mitjans de comunicació acostumen a fer un balanç de l'any transcorregut i intenten albirar el futur més immediat. Aquest any és realment difícil en els camps que estan condicionats pel marc polític. Tant a Barcelona com a Madrid no sabem qui i com governarà.

Les polítiques que determinen el funcionament de l'àmbit en el qual em moc, la universitat i la recerca, i l'entorn que m'interessa, la innovació i l'economia del coneixement, són eminentment públiques.

La universitat catalana es troba en un moment de transició. La universitat d'avui no està en una situació estable. En els anys de crisi la universitat catalana ha perdut efectius i s'ha envellit, han disminuït els seus ingressos situant-se a nivells de fa vuit anys i el model de govern no ha evolucionat. Paral·lelament, si ens oblidem del reducte anglès, tenim les matrícules més elevades del nostre entorn geogràfic i poques beques.

Els països propers han millorat en recursos, tenen universitats comparativament més joves i amb sistemes de govern més àgils. La majoria dels sistemes universitaris ofereixen graus i màsters gratuïts. Malgrat tot això, si féssim un rànquing universitari de l'Europa de les regions, trobaríem la nostra recerca universitària, la catalana, en una posició excel·lent i si miréssim l'eficàcia en recerca, normalitzant per recursos rebuts, seríem líders. Alguna universitat assoliria una excel·lent posició.

Això és bo per al país? Hem d'estar contents? Francament no. Veure que a Catalunya es malbarata l'economia del coneixement per manca de consideració en la política pública és, com a mínim, depriment.

Com deia, no sabem què passarà en el futur. Probablement, si no hi ha canvis substancials de mentalitat, res. A mi no m'agrada, però, ser conformista i, per tant, diré algunes de les coses que faria si tingués a les meves mans decidir-ho. Un país que vulgui situar-se entre els més competitius ha d'apostar per l'economia del coneixement. Això exigeix una política universitària que aspiri a situar la universitat en un lloc destacat.

Tres prioritats:

1. Una política de recursos humans que garanteixi el relleu generacional i una carrera professional, i que permeti una recerca de qualitat.

2. Una política de preus i ajuts universitaris que estigui d'acord amb el nostre entorn socioeconòmic i que faci que ningú perdi l'oportunitat d'una carrera universitària per raons econòmiques.

3. Un canvi legislatiu que faci la universitat àgil en el govern, amb una clara separació de competències de caràcter purament acadèmic de les estratègiques i econòmiques.

Començant per aquest darrer aspecte, el canvi legislatiu català pot fer molt poc, Catalunya no té competència reals. Les competències són espanyoles i de les universitats. L'eina pressupostària és la clau per provocar canvis essencials que han de fer les mateixes universitats. Associar augments pressupostaris reals a una política de canvis definits en pro de l'eficàcia no és difícil sempre que els recursos que s'associïn no siguin els de supervivència. Qui vulgui més recursos que faci les reformes.

Sovint es fan contractes programa en els quals els recursos econòmics no són més que els que permeten pagar salaris i fer el manteniment. Tothom entén que al final caldrà fer una comèdia per tal de garantir que els salaris es paguen. Com que no s'han posat recursos sobre la taula no s'ha provocat el canvi per la millora associada als recursos.

Els recursos humans és un altre punt que ha d'abordar l'administració. Potser no li correspondria directament, però una vegada més ens trobem que la contractació de nou personal depèn de les administracions, estatal i nacional. La primera consideració és que el nombre d'hores amb professor per estudiant i el nombre de professors per estudiant és dels més alts del món. Un model absolutament insostenible. Deriva d'una inflació volguda i d'una mala formació en la secundària. Es tracta d'equilibrar professorat sènior i investigadors júnior i en formació, aquests darrers dos grups amb menors responsabilitats docents. Administració i universitats ho poden fer, però l'administració catalana ho ha de condicionar.

Preus de les matrícules.

Els preus de les matrícules i els ajuts als estudiants són inadequats. Acceptaré que estàvem en una situació d'emergència econòmica, però no només és això, és una qüestió de model social. El cost de reformar el sistema universitari, preus, beques, mobilitat, investigadors, etc. és inferior a 500 milions d'euros.

És poc o molt? És relatiu, depèn del model social que vulguem, i és assumible. L'economia del coneixement no depèn de lleis i competències, depèn del pressupost i de la voluntat política que han de vèncer el conservadorisme de la comunitat universitària, per altra banda semblant al d'altres conjunts humans.

La LUC, insuficient

La llei d'universitats de Catalunya, coneguda com a LUC, es va aprovar al 2003. És una llei que ordena alguns aspectes en els quals la Generalitat de Catalunya té competències, molt pocs. Les competències es reparteixen entre l'Estat (llei orgànica d'universitats, LOU) i les universitats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.