Per començar, les finances de la Generalitat no són com les d'un estat, nosaltres tenim molta incertesa respecte dels ingressos, i no només per la pròpia situació econòmica, sinó també pel sistema de finançament vigent. El que passa amb el fons de competitivitat demostra que aquest sistema té incerteses sobre les quantitats a transferir, que no estan a les nostres mans, sinó a les de l'Estat. Dit això, la Generalitat centra el compromís pressupostari en la despesa, que és la variable sobre la qual podem incidir, i en aquest punt complim. Si partíem, com es preveia, d'un dèficit del 2,4% el 2010 i havíem d'acabar l'any amb un 1,3%, havíem d'absorbir un 1,1% en els pressupostos pel 2011, i això ho complim estrictament. De fet, planegem reduir un 1,2%. El que és diferent és el punt de partida, que en comptes de ser un dèficit del 2,4% és del 3,86%, segons les xifres oficials de la Intervención General del Estado.

El nostre missatge és molt clar i el pot entendre tothom, però nosaltres també entenem les limitacions i les pressions internacionals que té el regne d'Espanya i, per tant, entenc que al govern central el contrariï que el dèficit de Catalunya pel 2010, com el d'altres comunitats autònomes, hagi estat més elevat del que s'esperava. A nosaltres ens contraria tant o més. Però, ens agradi més o menys, aquesta és la realitat i l'hem de tractar d'una manera coresponsable. La Generalitat fa un esforç molt sever i creïble amb aquests pressupostos i l'Estat ha de fer el mateix.

Una altra cosa és que, com ja hem manifestat, tenim la voluntat de presentar uns pressupostos pel 2012 amb un dèficit de l'1,3%, sempre que no hi hagi sorpreses respecte dels ingressos. Encara tenim uns mesos al davant i la nostra proposta al govern central és tractar aquest tema de manera desdramatitzada, raonable, civilitzada i sense apel·lar a mesures administratives que l'única cosa que provocarien és fer la vida innecessàriament difícil als ciutadans de Catalunya.

Dependrà de si rebem o no els diners del fons de competitivitat.

Això dependrà de molts factors i un, sens dubte, és la situació econòmica general i la disponibilitat de fons de l'administració central; per tant, realment no ho puc saber. Però el que sí que sé és que nosaltres reclamem aquests diners cada dia i ho seguirem fent fins a la mitjanit del 31 de desembre. I l'1 de gener seguirem reclamant el fons de competitivitat del 2011 i hi sumarem el del 2012.

Els paràmetres del pacte fiscal dependran, d'una banda, dels resultats de les eleccions legislatives i de la composició del Congrés dels Diputats a Madrid i, de l'altra, de la capacitat que tinguem a Catalunya per anar plegats. Ara estem treballant en aquest segon element.

Cada any estem pagant més pel deute, hem passat de pagar lleugerament per sobre dels 1.000 milions el 2010 als 1.500 milions el 2011 en concepte d'interessos. I l'any que ve augmentarà perquè ens haurem d'endeutar encara més per pagar interessos i refinançar deute. Per tant, els sacrificis s'expliquen, en part, per aquesta raó, perquè el capítol de deute creix i, els altres, que són els serveis públics, s'hauran d'estrènyer més.

Com a norma, el deute vençut sempre es refinança. Podrem deixar de fer-ho quan estiguem en superàvit, és aleshores quan podrem aplicar una política de rebaixa dels nivells d'endeutament, però ara ens trobem en una situació de contenció. El nostre objectiu és que el 2012 creixi menys i que el 2013, pràcticament, deixi de créixer. Però l'estratègia és sempre refinançar el deute amb un tipus d'interès baix i, evidentment, preferiríem refinançar-lo amb endeutament a llarg termini, però això dependrà de l'actitud de l'Estat i de les condicions generals del mercat.

Ningú ha de patir per res. Amb això hem de ser molt curosos, i ho diré amb majúscules: quan venç una emissió de deute, qui ha comprat aquest deute, sigui un actor institucional o particular, rep el que va invertir més els interessos. Això és així i em fa una mica d'angúnia dir-ho en veu alta perquè sembla que hi pugui haver dubtes.

Des de l'exterior es veu Catalunya com una part de la hisenda espanyola, les agències de ràting ho tenen molt clar, i, per tant, el nostre accés als mercats està lligat al del regne d'Espanya. En un moment com l'actual, en què la situació econòmica mundial encara no està recuperada, qualsevol emissor de deute sobirà té dificultats.

En qualsevol cas, tenim clar que les emissions minoristes es veuen com un fet natural i no com a res exòtic. Fins i tot hi ha països com ara Bèlgica i Itàlia, amb nivells de deute superiors al d'Espanya, que es consideren més sòlids precisament perquè el seu deute públic està en mans de l'estalvi intern. El que passa és que ens interessaria emetre deute més a llarg termini, perquè no és saludable estar renovant una part important del teu deute cada any.

Encara és aviat per avançar res, però procurarem que no siguin una còpia mecànica dels del 2011, sinó que tinguin en compte que hem tingut més temps per dissenyar esquemes més globals.

Quan Stiglitz diu això, està pensant sobretot en grans àrees com ara els Estats Units i la Unió Europea, però per a un territori econòmic de la dimensió de Catalunya la consideració dominant de llarg és la sostenibilitat dels nivells d'endeutament. Evidentment, no diré que el nostre pressupost a curt termini, és a dir, aquest any, tingui un efecte animador de l'economia per la via tradicional de la despesa pública, però sí que penso que tenim elements animadors del teixit productiu. El més important és el de facilitar disponibilitat de crèdit via préstecs i avals.

Vostè creu que podríem sortir amb un pressupost en què tots els sectors patissin ajustos menys la universitat? Jo crec que no i, en aquest sentit, agraeixo l'actitud que han tingut els rectors a l'hora de reconèixer que la universitat també ha de fer un esforç. D'altra banda, estic convençut que en tots els àmbits tenim possibilitats d'estalviar millorant l'eficiència, i que hem de ser conscients que sortirem més reforçats de la crisi en la mesura que, com a mínim, haguem estat capaços de convertir aquesta sacsejada en una aposta per l'eficiència, per fer el mateix amb menys.

Perquè era una promesa electoral molt destacada i perquè ara ens estem jugant molt la credibilitat. És crucial que es percebi el govern de Catalunya com un govern seriós i de paraula, perquè, si ho aconseguim, repercutirà positivament en qüestions com ara el cost que haurem de pagar pel deute al mercat. És cert que hem deixat per més endavant la supressió de l'impost de donacions i altres rebaixes fiscals, que farem durant la legislatura, no durant el procés d'ajustament de l'economia, però no tenien el protagonisme de successions.

A més, l'anterior reforma de l'impost de successions no tenia lògica des d'un punt de vista crucial com és el de la competència fiscal. No tenia gaire sentit no eximir-ne el segment que és més procliu a moure's en altres territoris.

Sí, una lliçó que hem d'aprendre és que hem de tenir la disciplina de pagar les inversions amb pressupostos corrents en detriment dels pagaments diferits. Per descomptat que hi ha grans inversions que s'han de finançar amb aquests mètodes, però hem de ser molt prudents; el que no pot ser és que una inversió estigui animada pel fet que no es paga ara ni l'any que ve, sinó d'aquí a tres. Això s'ha d'acabar.

Ni Lgai ni Idiada es desmantellen o, si vostè vol, totes dues ja s'han desmantellat perquè van ser absorbides en un context d'empresa privada regulada. El que passa és que, quan es va fer això, es va mantenir l'estructura administrativa, i el que ara desapareix és aquesta estructura administrativa residual. Algunes d'aquestes empreses són grans èxits.

Els darrers anys ha augmentat el nombre d'institucions que es consideren com a sector públic, sobretot per un efecte d'aplicació de les normes SEC de comptabilitat i, per tant, es visualitza que fa falta algun procés d'ordenació perquè sembla que n'hi ha massa. El que preveiem són quatre vies: absorbir les funcions d'algunes empreses a l'estructura central de la Generalitat, dissoldre les que ja no tenien funcions, com la Lgai i l'Idiada, fusionar-ne unes altres i, la resta, allunyar-les del sector públic.

Ho hem d'analitzar, però cal tenir en compte que, en molts casos, allunyament del sector públic només significarà un ajustament en la composició dels patronats d'aquestes institucions i no tant transferència d'actius a tercers.

A Catalunya aquest tema és un cas de got mig ple o mig buit perquè, a diferència d'altres territoris, tenim exemples de tot: de caixes que estan travessant aquesta situació molt bé i de caixes que estan lluitant. Seguim aquest procés perquè és el que ha de fer un govern responsable, però no estem implicats en el dia a dia d'aquestes institucions, és als seus equips de direcció a qui correspon prendre decisions i nosaltres creiem que estan fent la feina. Per tant, els l'hem de deixar fer i els hem de donar temps per fer-la.