gestió empresarial
Un nou ordre social?
Tradicionalment han buscat entorns previsibles perquè són més fiables, però avui no els troben, i com que no els troben, se'ls fa difícil arriscar, i si no arrisquen, no es creen llocs de treball. És potser això el que explica l'atur als EUA? En el cas del nostre, potser és això, però també molts altres factors lligats a la competitivitat de l'economia i al nivell d'educació de la societat
En Josep Oliu és l'actual president del Banc de Sabadell, però també és un acadèmic. Llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona, es va doctorar per la Universitat de Minnesota, quan pocs en aquest país ho feien, i és catedràtic de teoria econòmica per la Universidad de Oviedo. A principis del mes de setembre li feien una entrevista a l'Expansión i el titular que van escriure va ser (tradueixo): “La crisi ja s'ha acabat! Vivim en un món nou”. El text explica els motius d'aquesta frase ampliada pel mitjà.
L'Antoni Bassas, el corresponsal de TV3 als EUA -a qui algú va fer un gran favor sense saber-ho, veient com de bé s'ho passa i aprèn en aquell país, des d'on, d'una de les atalaies del món, el va observant-, escrivia al diari Ara, un dia després que es publiqués l'entrevista amb el Josep Oliu: “Aviat farà tres anys que va començar a desaparèixer el món que havíem conegut, amb les seves crisis cícliques de què se sortia més o menys malparat, però la vida continuava. No és el cas del que estem vivint. Això és un doble reequilibri: un canvi mundial de les jerarquies entre els països i les seves especialitzacions econòmiques, i un reequilibri nacional de les relacions entre l'estat i el ciutadà, perquè el contracte social està esgotat i ha quedat parcialment rescindit, com en el cas d'Espanya i la seva vergonyosa -per semiclandestina– reforma constitucional. No, no és una crisi. És un nou ordre social com el que produeix una guerra, amb la diferència que el període 2008-2011 no està deixant morts sinó aturats i està convertint la classe mitjana en un parèntesi històric.”
PAÏSOS EMERGENTS.
Segurament, l'Oliu i en Bassas tenen tota la raó, i buscant, segur que n'hi ha d'altres en la mateixa línia. Per exemple, en Josep Piqué, que fa anys que està dient que el món gira cap al Pacífic (va ser ministre d'Espanya d'Afers Exteriors). A principis del 2010 vaig elaborar un mapa que podreu observar al meu blog (www.josepalbet.com) en el qual mirava el món des de la perspectiva que dóna el meridià 180º, l'oposat al meridià de Greenwich, i vaig comptar les persones que viuen a banda i banda d'aquell oceà: 4.194 milions de persones, de les quals 3.331 milions són del costat asiàtic. I des d'aquesta visió, no són Austràlia i Nova Zelanda les que queden a l'altre punta del món, ho és Europa i especialment la península Ibérica.
La globalització, que no és un concepte tòpic, vol dir la intercomunicació planetària a través de la tecnologia (de la ciència) –transport aeri, marítim i telecomunicacions– i ens està portant, o ens ha portat ja, probablement, a una nova era. Millor o pitjor? Depèn de com cadascú l'afronti i de quin sigui el llegat final, quan en comenci una altra i puguem valorar aquesta. Però el que sembla segur és que quelcom de nou hi ha; si no fos així, per què als empresaris i directius els hauria de preocupar tant la complexitat? (vegeu Un món complex. el meu article de desembre de 2010). Tradicionalment han buscat entorns previsibles perquè són més fiables, però avui no els troben, i com que no els troben, se'ls fa difícil arriscar, i si no arrisquen, no es creen llocs de treball. És potser això el que explica l'atur als EUA? En el cas del nostre, potser és això, però també molts altres factors lligats a la competitivitat de l'economia i al nivell d'educació de la societat.
Què té a veure aquesta reflexió amb el management? Doncs quelcom molt senzill d'intuir però molt complicat d'aplicar: gestionar amb la ment oberta i minimitzar la por. El que ens ha d'encoratjar és saber que en la historia de la humanitat hi hagut molts moments de nous mons i la gent se n'ha sortit.
