Sobretot admiro que des del principi va fer el camí correcte per arribar a l'èxit. Primer va saber triar, amb pocs anys i suportant una situació difícil com és estar en un altre país, lluny de molts dels seus éssers estimats. I va triar el que volia: jugar en el Barcelona. Mai ha deixat de somiar. Sempre ha prioritzat els seus somnis i ha trobat la manera de fer-los realitat. I a poc a poc va anar arribant al final de cadascun, renovant les escales i tractant que cada nou somni fos major i més important. També ha sabut escoltar i la manera d'utilitzar cada ensenyament. I, sobretot, ha cregut en les seves possibilitats. Malgrat tot això, mai ha canviat, és el mateix noi que conec des que tenia 17 anys, humil, sincer, frontal i de molt bona família.

No només s'aprèn dels equips que aconsegueixen èxits: moltes vegades aprenem més del fracàs que de l'èxit; és més fàcil canviar les coses que vam fer malament que mantenir les que vam fer bé. El Barcelona és un gran exemple: sap utilitzar cada jugador en el lloc que més rendeix, i fer-los veure que per triomfar mai cal abaixar els braços, que quan alguna cosa acaba és perquè està començant una altra cosa i que cal posar tota l'atenció per conquistar la victòria. El futbol és un gran exemple per treballar en equip. Mai un de sol és més que la suma de tots i, tot i tenint el millor, si no treballem tots seguint el mateix camí, no assolirem l'objectiu final.

Ronaldo és un ésser humà; pot estar trist o alegre pel que sigui; l'important, com va dir Mourinho, és que jugui com juga i participi amb els seus companys a cada moment del partit i en els entrenaments. No entenc que es jutgi una persona dient que com que guanya molts diners no pot estar trista. Què tenen a veure els diners amb el fet d'estar feliç o trist? La veritat és que aquell que cregui el contrari està en el camí equivocat. La felicitat no la fan els diners, la felicitat està dintre de nosaltres i pot aparèixer per un fet insignificant, que segur que serà molt important per a la persona a la qui li succeeixi. I encara que sigui molt coneguda la frase: la felicitat no es compra amb diners.

Destacaria algú que vaig conèixer com a jugador, compartint la samarreta del Reial Madrid, a qui segueixo veient com a amic i que va fer el seu camí fins a arribar a ser, possiblement, l'entrenador més reeixit: parlo de Vicente del Bosque. No només ho destaco pels seus coneixements, sinó per la seva actitud de bona gent, d'aquell que sap la manera d'aconseguir una mica més del jugador, amb bones formes i sense estridències; un líder intel·ligent, carismàtic i bona persona, requisits fonamentals perquè en el futbol o en qualsevol empresa el segueixin, s'ho juguin tot per ell i aconsegueixi alguna cosa tan difícil com és l'èxit.