Enmig de la crisi que arrosseguem d'ençà del 2008, tothom coincideix en la necessitat d'obrir-se als mercats exteriors per tal de compensar la caiguda de la demanda interna. Les estadístiques confirmen que l'exportació ha esdevingut un dels motors de l'economia catalana, tot i que no aconsegueix esmorteir la dramàtica davallada en el consum intern, la despesa pública o la inversió.

El 2012 Catalunya enregistrà un augment del 6% en les seves vendes a l'exterior, una xifra destacada però per sota del 2011 (+12%) i el 2010 (+18%). En conjunt, en tres anys de greu crisi interna, les exportacions catalanes han pujat un espectacular 40%, tot i la desacceleració del darrer any, fruit de la revifada de la crisi a Europa, destí del 60% de les nostres vendes. Resulta força revelador que les vendes en el conjunt de la UE-27 augmentaren un modest 0,2% el 2012, quan l'exportació a Alemanya pujà un 21%, i un 16% les vendes a la resta del món. Alemanya, junt amb Brasil, la Xina i altres mercats emergents són els motors de la nostra exportació. El procés d'internacionalització no és gratuït i els darrers anys justament han davallat els ajuts públics per aquest objectiu, tant a l'ICEX com a ACC1Ó. Pel sector públic a tots els nivells ha resultat més senzill i ràpid rebaixar aquestes dotacions pressupostàries a favor de l'economia productiva, tot i el seu efecte beneficiós. que no pas aprimar les seves estructures i afrontar reformes més profundes i impopulars. Ara mateix, amb uns pressupostos prorrogats a Catalunya, són encara més incertes les ajudes per internacionalització, però en canvi es mantenen intactes algunes feixugues estructures administratives.

Més enllà dels ajuts públics, que sempre alleugereixen el cost de la internacionalització, és especialment dramàtica la situació de moltes empreses catalanes que, amb comandes d'exportació sobre la taula, no aconsegueixen finançament dels bancs de casa nostra. Els clàssics crèdits documentaris irrevocables han perdut la seva infal·libilitat, no tant pels dubtes sobre la solvència dels clients estrangers, sinó per la dels mateixos bancs, que haurien d'avançar uns recursos financers que no semblen tenir després d'una traumàtica reestructuració i d'un inacabat procés de sanejament.

Fa uns dies una empresa catalana guanyà un concurs amb l'Ajuntament de Copenhaguen i decidí crear una societat a la capital danesa per tal d'aspirar a finançament local i poder així servir aquesta important comanda. Una petita empresa del sector tèxtil féu el mateix a Miami, on hi té clients i línies de finançament. A Dubai s'hi instal·là un empresari del sector alimentari per aprofitar les generoses línies de finançament pel comerç internacional i els avantatges fiscals. Mentre les administracions i els partits s'escarrassen en les seves lluites particulars, el país perd pistonada a marxes forçades a causa d'un sistema financer desmantellat, una càrrega fiscal desproporcionada i un marc general poc atractiu per als emprenedors.