En l'acte de presentació de la nova seu del Col·legi d'Economistes el president Mas demanava l'altre dia que els economistes ens impliquéssim en la tendència històrica de canvi cap a la transició nacional que viu avui la societat catalana. Intueixo, sense saber-ho explícitament, que darrere aquesta demanda hi ha la percepció que el món econòmic i empresarial, sobretot els poders fàctics, són reactius al canvi. És veritat que la incertesa a l'entorn és el pitjor enemic de la presa de decisions empresarials i econòmiques, però també ho és que la història del canvi econòmic sempre ha tingut forces contraposades, a favor i en contra. I, més enllà de la mateixa dimensió econòmica, històricament la transformació econòmica sempre s'ha vinculat al canvi institucional i polític.

Tots els períodes de canvi històric tenen un fonament econòmic que cal considerar. El mateix concepte de revolució industrial ho deixa claríssim: un conjunt de canvis tècnics fonamentals per a la producció i distribució de béns acompanyats per –en alguns casos causats per, en altres casos reflectint, però passi el que passi, interconnectats amb- un conjunt de canvis socials i culturals de primera magnitud. Així doncs, i considerant la coincidència històrica d'un canvi econòmic i d'una demanda política de primera magnitud, aquí van algunes reflexions d'un economista que aposta pel canvi.

Primera. Cal aprofundir més en les connexions entre canvi econòmic i polític. La consolidació de l'economia global del coneixement està transformant radicalment els models de creixement i la forma dels negocis. L'economia i les empreses d'avui generen valor a través de la tecnologia, l'aprenentatge, la innovació i la col·locació de productes i serveis singulars als mercats globals. Aquesta nova forma de créixer i de fer negocis altera substancialment els fonaments de la competitivitat, de la capacitat que tenen les economies i les empreses per créixer sosteniblement en el llarg termini i per millorar el benestar material de les persones. Vet aquí una connexió important del canvi econòmic i polític. Si el teixit empresarial de Catalunya s'inserís als mercats globals, molt més enllà de l'èxit en les exportacions de les grans empreses (comerç intraindustrial), les tensions del dèficit fiscal amb la resta d'Espanya minvarien considerablement. Catalunya té dèficit fiscal amb Espanya, entre altres raons, pel seu superàvit comercial. Canviar el signe de les relacions exteriors i consolidar el superàvit comercial amb l'exterior és un repte imprescindible. I això vol dir internacionalitzar i globalitzar de veritat el nostre teixit de microempreses i pimes. I, per internacionalitzar i globalitzar. hem de revisar en profunditat el nostre model de generació de valor i, per descomptat, les seves polítiques públiques de suport. La competitivitat d'un territori depèn també de la política pública del territori. Sens dubte, si s'aconseguís la globalització econòmica, l'emancipació política tindria molt de fruita madura.