El ministre Montoro ens ha avisat que aviat publicaran les balances fiscals. Per a la gran majoria de l'opinió pública catalana la confiança en el que digui el ministre que en seu parlamentària gosa afirmar que els sous a Espanya no baixen sinó que “creixen moderadament” tendeix a zero. El president de Madrid deu pensar el mateix perquè ja ha advertit que volia balances però sense “maquillatges”. Unes balances elaborades amb una metodologia que maquilli els resultats de les comunitats pagadores netes perjudicaria Madrid, i el País Valencià i les Balears. Per l'experiència que tenim amb temes com el descompte dels 1.700 M€ en el pla de proveïdors dels recursos lliurats a compte del fons de liquiditat autonòmica, al govern de l'Estat no li tremola el pols si cal escanyar financerament Catalunya, encara que de rebot també perjudiqui altres comunitats governades pel mateix PP.

Però, i el mateix Montoro ja ho va advertir, bona part del biaix provindrà de la publicació d'altres balances que, cal pensar, poden tenir a veure amb les injeccions financeres a la Generalitat o amb la balança comercial. Davant l'opinió pública espanyola, els líders territorials del PP s'han afanyat a confondre les ajudes financeres, que són uns préstecs que cal retornar amb els seus corresponents interessos, amb una transferència pura i simple de recursos. Si clama al cel que necessitem liquiditat quan hem de suportar un immens drenatge fiscal i que el mateix Estat que se n'aprofita ens hagi de prestar diners amb interessos, que això es vulgui equiparar a una transferència neta ja és el súmmum de la tergiversació. És cert que Catalunya s'aprofita que els interessos que paga a l'Estat no són tan elevats com els que hauria de pagar a uns mercats financers encara molt tancats, però en bona part, és perquè les administracions subestatals sempre han de pagar més interessos que els seus estats corresponents –per allò que no tenen la capacitat ni el marge de maniobra dels estats–. Si, a més, tothom és conscient de les estretors que ens fa passar el dèficit fiscal, és lògic que la desconfiança dels mercats cap al govern autonòmic de Catalunya comporti que no tinguem crèdit internacional o que aquest sigui més car que l'aconseguit pel Regne d'Espanya.

La història del superàvit comercial català com a mecanisme compensatori del nostre dèficit comercial ja fa anys que semblava superada. Des de la plena obertura del mercat espanyol a la resta de països europeus i ara pràcticament a tot el món, la Xina inclosa, els productes catalans competeixen en igualtat de condicions que tota la resta de proveïdors forans. Per contra, la pertinença a Espanya, però, no evita que grans empreses com ara Seat es queixin perquè fa anys que ja no són els líders del sector. Posant als seus vehicles noms de ciutats d'arreu, excepte de Catalunya, sembla que tenen por que l'origen català pesi de manera més negativa que positiva en el mercat espanyol.

Un sector clarament perjudicat per l'origen català és el del cava. Un producte de compra per impuls i de baix preu unitari és sempre més susceptible de patir represàlies comercials que un altre de més car, que exigeix una decisió més racionalitzada. Però després del boicot obert de fa uns anys, i del boicot encobert de baixa intensitat actual, encara resulta més sorprenent quan un destacat empresari del sector declara a la premsa estrangera que Catalunya forma part d'Espanya i que ha de continuar sent-ho. Ja se sap que els sentiments –i dit sense cap mena d'ironia- no atenen a raons. Però de fora estant aquest amor a Espanya no deixa de tenir un regust masoquista. Afortunadament, la major part dels nous empresaris exportadors tenen clar que el seu món és el món i que el mercat espanyol, cada cop més petit i inestable, ha de ser cada cop més un mercat subsidiari. Això sí, si amb les balances de Montoro representa que ja no tenim dèficit fiscal, Europa ja no haurà de patir per la viabilitat d'una Espanya sense Catalunya.