La revista El Campanar d'Ultramort, que publica l'Ajuntament d'aquesta població del Baix Empordà, dóna, en el seu número 16, algunes pistes que poden ajudar a explicar -molt bé, per cert- alguns dels processos que han contribuït a configurar la societat catalana contemporània.

Després de les primeres pàgines amb breus informacions sobre els serveis públics (amb un telèfon destacat: el d'urgències de l'Hospital de Palamós), la primera secció és Nouvinguts. Aquí hi ha una entrevista a un veí, Donatas Minkus. Un home de 27 anys, procedent de Lituània, que treballa en una granja de porcs d'Ultramort, casat amb Irma, de qui era quasi veí a Lituània, però a qui va conèixer treballant a València recollint fruita. Minkus explica: “A Lituània vaig estudiar per fer de paleta, però m'agrada la meva feina. També faig altres treballs puntuals que van sorgint, com ara arranjaments, obres, tasques de manteniment en domicilis particulars.” La causa de la seva emigració és clara: “Allà no hi havia molta feina, i els sous eren molt baixos.”

Tenen dues filles que “sí que parlen català: la gran va a l'escola a Verges i la petita anirà l'any vinent a l'escola bressol”. Naturalment, “ens agrada tot d'Ultramort: ens sembla un bon lloc per viure-hi”. Van cada any a Lituània, a veure la família (per bé que un germà de Donatas viu a Girona), però adverteixen: “Les nenes estan acostumades a viure aquí. Quan anem a Lituània de vacances ens pregunten quan tornarem cap a casa. I a nosaltres ens passa el mateix…”

El model demogràfic català, iniciat amb la massiva immigració occitana del segle XVI (vegeu L'Econòmic, 15-1-2011), que era paral·lela a la més puntual emigració a les Amèriques, i a Austràlia, és un model d'una gran estabilitat. Al segle XXI continua amb l'arribada de bàltics, alemanys, italians, marroquins, pakistanesos, xinesos, filipins, equatorians, peruans, argentins... El destí no és només Barcelona, sinó que pot ser qualsevol punt de la geografia catalana. Els immigrants troben feina, salaris més alts, escoles, i es relacionen amb altres pares d'alumnes, i amb els mestres.

La següent secció d'El Campanar és Entrevista. El personatge escollit és un visitant ocasional i excepcional: Josep M. Lladó i Costa. L'enginyer aeronàutic d'Igualada ha aconseguit traduir la seva passió pels viatges en globus (seguint Cinc setmanes en globus de Jules Verne) en la creació, el 1983, amb tres socis més, d'una empresa que construeix globus aerostàtics i els fa volar: Ultramagic.

L'interès dels catalans pels diferents vessants de la navegació aèria ve de lluny. Algun dia caldrà resseguir-ne els principals episodis. Perquè, si bé els menys lleugers que l'aire –els avions i els helicòpters- han guanyat la batalla, hi ha un mercat pels ultralleugers i els globus. L'empresa Ultramagic ha anat fabricant i venent globus a tot el món. És una empresa catalana exportadora, que, com succeeix en molts altres casos, exporta a Europa, però també exporta a molts altres punts del món global. “Tenim globus a més de cinquanta països del món. Els més importants són Alemanya, Anglaterra, els Estats Units, el Japó, i altres països més turístics com ara Turquia, Egipte, Tanzània, Sud-àfrica, etc.” I a la pregunta “Teniu algun projecte?”, la resposta és: “No parem de viatjar. D'aquí a Nadal, tenim previst assistir a diverses concentracions a França, Portugal, Tailàndia, Turquia… Viatgem molt perquè és la nostra feina i perquè ens agrada.”

El model empresarial català es basa, en molts casos, justament, en aquesta combinació: feina i plaer. En aquest cas, el plaer de volar en globus.

A la revista El Campanar, també hi ha una secció d'història. Al número 16, un article d'Antoni Montserrat, l'economista que ha estat diputat de les esquerres al Congrés dels Diputats, que presenta la batalla del Ter (1694) i els saquejos i pillatges que la seguiren. Un episodi de la guerra dels Nou Anys (1688-1697) entre una França expansionista i una aliança dels Augsburg. La guerra, tal com va explicar Joan Lluís Vives, causa de la pobresa.