Amb la poca feina que hi ha, la inversió dels fluxos migratoris que ha portat la crisi pot ser rebuda amb alleujament pel que representa de menor despesa social, però l'avantatge d'aquesta conseqüència a curt termini és molt minsa en comparació amb els inconvenients que sorgiran a llarg termini. El problema no és la disminució actual del consum que representa la pèrdua de població -gent sense ingressos no pot gastar gaire-, sinó que més tard o més aviat la crisi passarà i l'economia catalana tornarà a necessitar mà d'obra estrangera, perquè l'augment de l'esperança de vida i una taxa de natalitat de les més baixes del món aboquen cap a un país amb molts vells per mantenir i pocs joves per mantenir-los treballant.

D'aquí a deu anys farà falta mà d'obra qualificada, però no es pot confiar que quan arribi el moment vingui. El que s'ha d'esperar és que la recuperació arribi com més aviat millor, perquè així hi haurà més possibilitats que tornin els immigrats que han tornat al seu país perquè han perdut la feina. Una feina per a la qual s'han capacitat en els anys que aplaudíem la seva arribada perquè compraven pisos i equilibraven el sistema de pensions amb les seves cotitzacions. Si la crisi dura gaire, aquests treballadors formats ja no tornaran, s'haurà llençat una inversió i s'haurà de començar de zero. De la mateixa manera, a mesura que el temps passi serà més improbable el retorn dels catalans amb alt nivell de formació que han hagut de marxar a l'estranger a buscar-se la vida. Són més de 50.000 joves que no tornaran si aquí no troben feina, i encara que en trobin potser es quedaran on són, si no canvien les polítiques de salaris mínims aprofitant que a l'atur hi ha cues llargues.