DE MEMÒRIA
Empresa pública en democràcia
En el cas català, la situació democràtica reiniciada entre el 1977 i el 1980 va permetre la creació, o la recuperació, de nombroses empreses públiques (i de consorcis amb participació pública) que, de fet, intenten, ordenar i fer funcionar els tres no-mercats: el del sòl, el del treball i el dels diners (també es creen empreses públiques en altres camps: mitjans de comunicació, ensenyament, universitats, recerca i logística)
Un dels economistes més revalorats en els darrers temps és Karl Polanyi, austríac radicat als Estats Units (com Schumpeter). Segons Polanyi, hi ha tres tipus de béns que, per definició, no poden generar un mercat competitiu. Ni amb l'ajut del sector públic. Aquest béns són: 1) el sòl –i el subsòl, i, en general, els recursos naturals, com per exemple l'aigua i el petroli–; 2) el treball humà –que no es pot fabricar mecànicament–, i 3) els diners –que, al contrari, es poden fabricar, sense límits.
En aquests tres mercats, la competència entre empreses, fins i tot en els casos excepcionals en els quals s'acosta a la perfecció, no resol els problemes. És aquí, doncs, on el sector públic d'un país democràtic té feina grossa. En el cas català, la situació democràtica reiniciada entre el 1977 i el 1980 va permetre la creació, o la recuperació, de nombroses empreses públiques (i de consorcis amb participació pública) que, de fet, intenten, ordenar i fer funcionar els tres no-mercats: el del sòl, el del treball i el dels diners. També, es creen empreses públiques en altres camps: mitjans de comunicació, ensenyament, universitats, recerca i logística.
El sòl.
En alguns casos (com FGC, TMB) es tracta de recreacions d'empreses històriques, de llarga trajectòria, que, en els seus primers anys, havien estat privades. En altres (com Adigsa) són resultat del traspàs a la Generalitat d'empreses de l'estat veí. En altres (com Petrocat i Aeroports) són producte d'intents de la Generalitat de trencar situacions de monopoli. La Unió Europea va indicar la conveniència de crear algunes empreses (com Ifercat) per augmentar la competència en el no-mercat de les infraestructures.
El treball.
Fins a 20 anys i escaig després de la recuperació de la democràcia, la Generalitat no pot crear un servei tan potencialment estratègic com el SOC, el Servei Català d'Ocupació (2002). El SOC aviat organitzarà vuit CIFO, Centres d'Innovació i Formació Ocupacional, i el Consorci de Formació Continuada (2004).
El diner.
Els bancs públics catalans (les taules) són anul·lats el 1714. Fins a la Mancomunitat (1914) i la Generalitat (1936) no n'hi torna a haver. Però la dictadura de 1939 els fa desaparèixer. Fins al restabliment de la Generalitat, i la creació de l'Institut Català de Finances (1985), que es troba amb un mercat financer molt dominat pels bancs i les caixes. I, pel Banc d'Espanya.
En paral·lel, hi ha, des de 1840, les caixes d'estalvi, que no són bancs privats, ni banca pública. Però, aquesta sí que és una altra història.
Burgesia o Generalitat
El 2001, l'acadèmic canadenc Kenneth McRoberts presenta una idea polèmica: la globalització i el franquisme han debilitat molt la burgesia catalana. Les iniciatives polítiques de la Generalitat de Catalunya, a desgrat de les fortes limitacions que imposa l'Estat espanyol, poden, en part, realitzar les funcions de dinamització social i econòmica que, en el passat, van ser protagonitzades per la burgesia industrial (vegeu K.McRoberts, Catalunya, una nació sense estat. Barcelona, Proa, 2002).
