La irrupció de Podem en el mapa electoral de l'Estat espanyol constitueix el major fenomen polític dels últims 30 anys. No són un perill, sinó una benedicció, sempre que no arribin a governar. Si ho fessin, i intentessin complir el seu programa, el desastre econòmic estaria assegurat. Encara que algú pot pensar que ja no es pot anar a pitjor, aquesta possibilitat, per malament que estigui una nació, sempre existeix. Si algú dubta de la meva afirmació, li recomano que pregunti a un argentí.

Qualifico Podem com una benedicció perquè ha demostrat als polítics tradicionals que una opció d'esquerres, diferent a les habituals, pot tenir una gran acceptació entre la població (és la formació amb major intenció directa de vot en l'última enquesta del CIS). Amb les seves propostes i actuacions, ha tingut la virtut de tornar a posar al centre del debat polític la històrica dicotomia entre dretes i esquerres, un debat pràcticament oblidat en l'Estat espanyol des que el PSOE va decidir realitzar polítiques econòmiques liberals. Una mostra d'això va ser la cèlebre frase de Zapatero: “baixar impostos és d'esquerres”.

Entre les propostes econòmiques de Podem, en destaco tres tipus: les convenients, les possibles encara que inadequades i les impossibles.

Entre les primeres, m'agrada molt la derogació de la reforma laboral realitzada pel PP en 2012. Una legislació que ha convertit qualsevol treballador amb contracte indefinit en temporal, gràcies a transformar en acomiadament objectiu i summament barat (20 dies per any treballat, no podent excedir la indemnització de les 12 mensualitats) el realitzat per qualsevol empresa que hagi vist disminuir els seus ingressos o vendes durant tres trimestres consecutius.

També em sembla molt adequat l'establiment d'un salari màxim i l'existència d'una relació entre aquest salari i el mínim. Tal com indico en el meu últim llibre (La Gran Mentira de la Economía, editorial Destino), considero que no existeix cap justificació per a la percepció per part d'un executiu d'un sou de més de 500.000 euros (inclosa la retribució variable). D'altra banda, em sembla just que el salari cobrat per qualsevol directiu sigui com a màxim entre 10 i 15 vegades (depenent un o un altre del tipus d'empresa) superior al de l'empleat mitjà.

Entre les mesures inadequades però possibles, destaca la percepció de tots els ciutadans d'una renda pel sol fet de néixer. Segons els meus càlculs, una vegada adoptats tots els supòsits favorables a les tesis de Podem (la més baixa estimació existent del cost de la seva implantació i una gran afloració del frau fiscal), aquesta renda suposaria passar d'una pressió fiscal actual del 33,5 a una altra de més del 46%. És a dir, una pujada dels impostos que paguem de gairebé el 40%. Aquesta pujada, encara seria major, si la percepció d'aquesta renda, com molt probablement succeiria, fes que algunes persones deixessin de treballar, en preferir cobrar-la i gaudir de la vida que passar 40 hores treballant i percebre únicament un salari una mica superior.

Entre les mesures impossibles, de les quals n'hi ha unes quantes, destaca la jubilació als 60 anys. L'any 2014, la Seguretat Social tindrà un dèficit d'aproximadament 10.000 milions d'euros. Per pal·liar aquest dèficit, el govern Zapatero va elevar als 67 anys l'edat de jubilació oficial, procedint el de Rajoy a disminuir la revaloració anual de les pensions, en deixar d'assegurar que la seva pujada sigui equivalent a l'import de la taxa d'inflació. A més, aquest últim ha engegat el denominat factor de sostenibilitat, una fórmula que farà que els pensionistes que es jubilin a partir de 2019 cobrin menys en termes de poder adquisitiu dels que ho facin durant 2014.

En definitiva, visca Podem!, sempre que no governi i faci que partits històricament d'esquerres tornin a ser-ho. Els votants necessiten tornar a tenir la possibilitat d'escollir entre dretes i esquerres, en lloc d'estar obligats pel vot útil a triar entre la dreta veritable i la camuflada.