Bárcenas, Pretòria, Nóos, Palau de la Música, Gürtel, Palma Arena, Púnica... Gairebé cada setmana surt a la llum una operació judicial que desmunta presumptes xarxes de corrupció -algunes s'acaben desinflant, però altres creixen a mesura que avancen les investigacions-, i a aquest ritme s'acabaran les paraules del diccionari per batejar-les. És un continu que crea la sensació que tot està podrit, a la qual s'afegeix la creença que els culpables no arriben mai a ser castigats perquè els processos duren anys. Conscients d'aquest estat d'opinió -que afecta els seus interessos electorals perquè hi ha implicats càrrecs públics dels seus partits-, PP i PSOE proposen canvis legals per endurir les penes i que els judicis per aquests afers siguin més ràpids.

Accelerar els judicis en els casos de corrupció és necessari, i per fer-los calen més mitjans humans atesa la complexitat d'algunes d'aquestes xarxes, però la millor manera de lluitar contra la corrupció és prevenir-la. No estem parlant d'educar la gent en l'ètica -que també, però els resultats són dubtosos i a llarg termini-, sinó d'eliminar eines que faciliten els negocis il·legals a les empreses que els busquen i als polítics que els faciliten. N'hi ha una molt fàcil de canviar, la llei de contractes del sector públic, que ha de vetllar perquè totes les empreses puguin concórrer en igualtat als concurs d'adjudicació de contractes públics d'obres i serveis, però conté un autèntic catàleg de fórmules legals per atorgar el negoci als amics. Eliminant la possibilitat que es pugui triar l'adjudicatari a dit i sense fer-ne publicitat, per exemple, disminuirien molt les possibilitats de corrupteles en una activitat -la contractació pública- que mou una cinquena part del PIB. La temptació d'arreglar contractes sempre hi serà, però és intolerable que sigui atiada per una llei que obre les portes a l'arbitrarietat amb l'excusa de l'eficàcia.