Els desnonaments i els llançaments hipotecaris oculten una realitat esfereïdora. La diligent i insensible maquinària de l'Estat espanyol està al servei de la insaciable gran banca comercial. Cap d'ells ha mostrat la més mínima complicitat amb els més desafortunats, amb els desheretats d'una crisi econòmica que ells mateixos varen crear.

L'Estat ha acabat rescatant del col·lapse els casinos financers on vertiginosament feien joc jugadors enlluernats per la cobdícia i assedegats d'èxit, on enfollits taurons de l'especulació financera apostaven els estalvis dels ciutadans, malbaratant en focs follets els recursos de la gent honesta que humilment hem contribuït amb el nostre esforç a aixecar aquest malaurat país nostre.

Avui no som més que ombres incrèdules del nostre propi passat. Esdevenim testimonis muts i atemorits quan la llei truca a la porta del costat. Els poders han fet de nosaltres éssers desorientats esborrant del nostre futur més immediat qualsevol indici de prosperitat.

Què volen aquesta gent? …encara canta la poetessa.

Les estructures de poder varen incentivar l'eufòria especulativa com a axioma omniscient d'un model econòmic l'única virtut del qual havia estat ser capaç de construir un món de cartró pedra i llums de neó on la prosperitat, la plena ocupació i el benestar no eren més que una fantasia passatgera. Espanya era el decorat d'una gran claveguera. I ara, ens continuen fent jocs malabars per evitar que desviem la nostra atenció en allò que realment la mereix.

Des de l'inici de la crisi, la gran banca espanyola concentra a Catalunya més del 31% de les execucions hipotecàries, dels llançaments i dels desnonaments de tot Espanya. Una proporció sense cap mena de dubte desigual, injustificable i escandalosa, quan som el 16,03% de la població de l'Estat. En canvi, la relació entre pes demogràfic i desnonaments a Madrid és exacta dins el segon decimal: 13,74%.

En total, Catalunya ha patit més de 170.000 desnonaments i llançaments hipotecaris dels 568.000 produïts a tot Espanya. A Catalunya s'han produït 79.389 desallotjaments, execucions i desnonaments més dels que s'haurien produït si la pressió de la gran banca espanyola hagués estat equitativa. Altres comunitats amb biaixos importants són les illes Canàries (16.882) i les Balears (7.160). La diferència amb Catalunya és que, en les primeres, els execucions hipotecàries afecten principalment segones residències.

Segons un informe de la PAH (2012), el 2008 el nombre de desnonaments a Catalunya (16.117) era més de tres vegades superior al de Madrid (5.499) i quatre vegades i mitja superior al d'Andalusia (3.663). L'espoli social ha continuat a Catalunya durant els anys següents. El 2009 la xifra de desnonaments i execucions hipotecàries a Catalunya (21.843) superava les de Madrid (7.405), el País Valencià (5.182), Andalusia (4.502) i les Canàries (4.147) juntes; malgrat que aquestes últimes comunitats sumen quasi 22 milions i mig d'habitants.

De tota la sèrie històrica, el nombre màxim de desnonaments i d'execucions hipotecàries es va produir a Catalunya durant els anys 2010 i 2011, amb 27.279 i 27.870, respectivament. En canvi, el màxim històric de Madrid és de 14.600, mentre que el d'Andalusia és de 13.913, ambdós el 2012.

Els biaixos a l'alça patits a Catalunya (79.389), les Canàries (16.882) i les Balears (7.160) s'han produït en favor d'Andalusia, que ha patit 40.697 desnonaments de menys amb relació al seu pes demogràfic, el País Basc (16.338), Galícia (11.502), Castella i Lleó (9.669), Extremadura (9.230), Astúries (5.061), Múrcia (3.729), Castella-la Manxa (3.111), Navarra (3.065) i Aragó (2.460).

Absolutament ningú es mereix que el facin fora de casa seva perquè no pot pagar una maleïda hipoteca o l'aval del crèdit d'un fill. Però no hi ha cap altra justificació de l'espoli social a Catalunya que la persecució d'una finalitat política. Concentrar a Catalunya un terç de totes les execucions hipotecàries de tot Espanya suposa concentrar a Catalunya la pressió social dels moviments dits d'esquerres, en ple procés sobiranista; al mateix temps s'alleugera la pressió allà on els partits dinàstics tenen l'hegemonia.

I el que és pitjor és que els defensors de causes tan nobles no es facin ressò de les desigualtats entre els més pobres de cada territori, perquè en el fons són instruments al servei de la unitat d'Espanya i de la seva elit dominant.