Consell Fiscal, el primer pas
El responsable de la definició del nou sistema fiscal català identifica la col·laboració amb els professionals del sector privat com a un element clau i prioritari en la construcció del nou model
Més col·laboració amb el sector privat evitaria nivells alts
de conflictivitat
El director del programa per a la definició d'un nou model d'administració tributària de Catalunya, Joan Iglesias, ultima la redacció d'una desena d'informes que aviat començarà a traslladar al president de la Generalitat. Hi recolliran les recomanacions i les passes a seguir per establir un sistema fiscal propi per a una Catalunya independent. La base ja la recollia l'informe pertinent del Consell Assessor per a la Transició però Iglesias ha donat forma a unes directrius genèriques “i sobretot mirant el que es fa a països capdavanters”, per dibuixar una de les peces clau en l'engranatge d'un futur estat independent.
A partir d'aquí les passes per construir aquest nou model s'han de començar a concretar i en opinió d'Iglesias un dels primers moviments hauria de ser la creació de l'anomenat Consell Fiscal, “la qual cosa es podria fer abans d'assolir la independència”.
El nou model que proposa Iglesias es basa en bona part en una major col·laboració amb el sector privat i el Consell Fiscal ha de ser el pont entre l'administració tributària i els col·lectius professionals que actuen com a intermediaris fiscals (assessors, economistes, advocats, auditors, etcètera). “La majoria d'aquests professionals volen fer bé les coses però en l'actual sistema espanyol ho tenen molt difícil”, diu Iglesias. Ho tenen difícil perquè la normativa tributària és extensa i complexa i això genera múltiples conflictes d'interpretació. “El sistema vigent genera molta conflictivitat perquè l'administració tendeix a fer una interpretació unilateral de les normes i amb uns interessos molt enfocats al curt termini i molt recaptatoris”, destaca l'assessor del govern.
El Consell Fiscal rebaixaria l'elevada conflictivitat actual perquè serviria, explica Iglesias, per consensuar entre administració i intermediaris fiscals una sèrie de criteris comuns per interpretar les lleis tributàries. “Si generes aquest consens passes d'una relació de conflictivitat a una relació de col·laboració i de confiança”, destaca Iglesias.
A l'hora de posar dates l'assessor no vol concretar, si bé admet que l'escenari polític marcat per a les pròximes eleccions municipals i les catalanes al setembre “no dóna molt de marge a aquesta legislatura”. En tot cas té clar que ha de ser el punt prioritari en la construcció del nou sistema i per això en els darrers mesos una de les tasques ha estat explicar a aquests col·lectius professionals el nou enfocament. “Totes les reaccions que ens hem trobat han estat positives perquè de fet ells són els primers interessats a reduir aquesta conflictivitat.”
Autorregulació.
En l'informe es recullen tres models que passen des d'una regulació forta controlada des de l'Estat -per exemple el cas alemany, on aquests col·lectius han de passar un examen que els acrediti per fer d'intermediaris fiscals-, un model intermedi que aposti per l'autoregulació, i un tercer escenari que eviti qualsevol tipus de regulació de la professió. “Aquest és l'escenari que tenim actualment al sistema fiscal espanyol, ens falta un interlocutor únic, i es generen moltes ineficiències, a banda de facilitar l'intrusisme, la competència deslleial i la guerra de preus.”
Per això, entre els tres possibles escenaris, el que proposarà Iglesias en l'informe pertinent serà el de l'autoregulació. Un model que funciona a països capdavanters en matèria fiscal com Austràlia, i que per a l'assessor és “la millor de les tres opcions”.
I quines competències tindria aquest Consell Fiscal? A banda d'aquesta bàsica de generar un consens sobre la interpretació de les normes, el Consell -on hi participarien membres provinents de l'administració, intermediaris del sector privat i experts acadèmics- seria la pròpia definició de l'estratègia fiscal a llarg termini. “Per exemple participant activament en el disseny de la política fiscal, en allò que es refereix a la qualitat tècnica de les normes”, explica Iglesias.
Tot plegat, destaca, hauria de servir per evitar els canvis constants en la normativa fiscal que es donen actualment. “Si tens una bona eina per consensuar la interpretació d'una llei pots adaptar-te més fàcilment als canvis sense necessitat de fer noves normes.” Per això, explica Iglesias, en el model actual pagar impostos surt car, “perquè més enllà de tenir impostos elevats resulta molt costós esbrinar exactament què has de pagar i tota la paperassa que es necessita”.
El Consell Fiscal hauria de ser un òrgan independent del govern, que penjaria directament del Parlament i en base a aquesta independència seria l'encarregat de fiscalitzar els resultats del sistema, és a dir, calcular l'anomenat tax gap o bretxa fiscal. Això es refereix a la diferència entre el que efectivament es recapta i el que es podria arribar a recaptar en funció al PIB del país.
L'actual sistema espanyol, però, no contempla aquesta fiscalització. “Al contrari, les presentacions del ministeri focalitzen l'èxit de l'Agència Tributària en la quantitat de diners captats en la lluita contra el frau fiscal”. I això, explica Iglesias, seria com si la DGT basés l'èxit de la seva actuació en la quantitat de multes que posen en comptes de la disminució dels accidents.
Per al responsable de definir el nou sistema fiscal català, el fet que l'administració espanyola no contempli el càlcul d'aquesta bretxa fiscal “és del tot sorprenent i només s'explica pel fet que no volen que es conegui el percentatge”. Un percentatge que Iglesias no s'atreveix a xifrar però que sí apunta a un valor “esgarrifós”.
Només cal pensar en les dimensions que assoleix l'economia submergida -al voltant del 25 per cent del PIB, segons el consens dels diferents estudis que se n'han fet- i tenir en compte que aquesta és només una de les diverses variables que es contemplen en el càlcul d'aquesta bretxa fiscal.
Països avançats en matèria fiscal com el Regne Unit no només calculen aquest diferencial (en el 6,4%) sinó que n'analitzen les causes. “Això els permet detectar que només el 45% del d'aquest tax gap es produeix per una actuació del contribuent en contra de la norma, la resta està provocat per una diferent interpretació, el desconeixement de la norma, etcètera.”
A banda del Consell Fiscal Iglesias també apunta a la necessitat de crear altres estructures, com l'Institut d'Estudis Tributaris, “la peça que hauria d'assumir la tasca de pensar sobre tributs, analitzar el que es fa en altres països, formar els professionals intermediaris i els funcionaris, el que d'alguna manera podríem resumir com a tota la intel·ligència fiscal”.
Llistes públiques de defraudadors que no arriben
Montoro en discurseja des de desembre del 2012 però la llei continua igual
J.P
No puc entendre tanta cautela davant persones que no mereixen confiança
El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, va dir dimarts al Congrés, en la compareixença per parlar de frau fiscal que es va convertir en un monogràfic sobre la perversitat de Jordi Pujol, que li agradaria que hi hagués menys “través legals” per poder facilitar més detalls de determinades informacions tributàries i va proposar als grups parlamentaris “obrir una reflexió” sobre la possible reforma de la llei general tributària. L'article 95 d'aquesta llei estableix el “caràcter reservat de les dades amb transcendència tributària”, que “només podran ser utilitzats per a l'efectiva aplicació dels tributs o recursos la gestió dels quals tingui encomanada i per a la imposició de les sancions que procedeixin, sense que puguin ser cedits o comunicats a tercers”.
L'aparent contundència del ministre contra els defraudadors contrasta amb la seva inoperància. El desembre del 2012 Montoro va anunciar la intenció de crear una llista pública amb els principals defraudadors i morosos amb hisenda, explicant que el govern espanyol estava estudiant adaptar la normativa vigent, inspirat per l'experiència que apliquen estats com el Regne Unit i Irlanda. “Com a responsable de la Hisenda pública espanyola no puc entendre tanta cautela davant de persones que no mereixen la confiança de la societat o d'empreses que no mereixen la confiança dels consumidors perquè no donen prioritat al pagament dels impostos, que és la manera de garantir els serveis públics dels espanyols” va dir al Senat. El PSOE es va mostrar partidari de la mesura, afegint-hi que també es publiqués la identitat “dels indultats per l'amnistia fiscal, aquells que han blanquejat el seu capital pagant-ne només un 1% o un 2%”. Un any després, al desembre del 2013, es va publicar un esborrany de projecte de llei de modificació parcial de la llei tributària que s'havia d'aprovar en el context de la reforma fiscal, segons el qual “seran objecte de publicitat les situacions tributàries especialment reprovables des d'un punt de vista social, tant qualitativament, com ara les conductes constitutives de delictes fiscal i els supòsits d'elusió tributària on concorre especialment ànim defraudador, com quantitativament, establint només la difusió d'aquelles conductes que generen un més perjudici econòmic per a la Hisenda Pública mitjançant el assenyalament de límits en funció de l'import”. La reforma fiscal s'ha fet i resulta que la famosa iniciativa està en fase de demanar reflexió.
Hi ha precedents de llistes a Espanya. El govern de la UCD, quan Francisco Fernández Ordóñez era ministre d'Hisenda, va publicar les declaracions de la renda de tots els espanyols dels anys 1977 i 1978. Les llistes es van acabar després que ETA va segrestar, el 1980, l'empresari Luis Suñer.