Nou contracte social
La globalització ha transformat radicalment els fonaments del creixement econòmic i els processos de generació de valor de les empreses. El nou ordre econòmic és clar: necessitem un teixit productiu, en especial un teixit de pimes, que sigui capaç de produir béns i serveis singulars, diferenciats. La diferenciació del producte o el servei és l'única estratègia de competitivitat vàlida per la competència als mercats globals. Cal que les empreses s'oblidin ja dels models competitius basats en costos. A la globalització sempre hi haurà una empresa que produeixi més barat que nosaltres
Per contracte social entenem l'acord al qual arriben els agents econòmics i socials i els governs per generar les condicions institucionals i organitzatives més adequades perquè el treball i l'economia funcionin amb normalitat en condicions de pau social. Després de la Segona Guerra Mundial, i en plena fase madura de l'economia industrial, els agents implicats varen construir un contracte social que intercanviava productivitat per treball estable amb salaris fixos en un context d'estat del benestar.
Les necessitats de producció de l'època (recordin models de producció tayloristes i fordistes de producció en massa) imposaven clares necessitats d'eficiència a les fàbriques i un treball manual homogeni que tingués capacitat de comprar per garantir la sostenibilitat del sistema econòmic. A més, la progressiva construcció de l'estat del benestar, amb receptes keynesianes, treballava per evitar l'exclusió social i garantir els estocs de salut, educació i prestacions socials (atur i pensions, sobretot) que el sistema industrial de producció necessitava.
El contracte va funcionar molt bé, fins al punt que a les dècades centrals del segle XX, Europa és reconeguda, i envejada arreu, com una illa de creixement econòmic, igualtat social i protecció de les classes més desafavorides. Espanya ha d'esperar al procés de reconstrucció democràtica per construir el seu contracte social, que culmina amb l'Estatut dels Treballadors del 1980. Sí, han llegit bé, aquest any en farà 35, i el model bàsic, estructural, de contracte social, continua sent el mateix.
Convindran amb mi que les condicions econòmiques i laborals d'avui tenen molt poc a veure amb les de la dècada dels vuitanta i que comença a ser hora de parlar serenament (però sense embuts ni falsedats) d'un nou contracte social per a la primera part del segle XXI. Perquè durin i es consolidin, els contractes socials necessiten dues coses. La primera és que s'adaptin a les condicions estructurals de l'activitat econòmica del moment. I la segona és que els agents implicats coneguin i tinguin molt present quines són aquestes condicions estructurals. No oblidin que un contracte social és un acord, i que per arribar a acords cal abandonar les posicions maximalistes i treballar sincerament per un objectiu comú i no per interessos parcials. L'objectiu és clar: el creixement econòmic sostenible, la qualitat del treball i el benestar de la societat. El camí per arribar-hi ja no ho és tant. Algunes idees en aquest sentit:
La globalització.
Stop al salari fix.
Tercera. La radical transformació dels negocis i l'empresa es tradueix en una necessitat imperiosa de canvi per als agents econòmics i socials. Jo diria que això també és extensible a tota la societat, però avui no toca. En aquest nou model de treball basat en el coneixement, quin sentit té una negociació col·lectiva basada en hores de treball homogeni? ¿Per què continuem amb un contracte social basat en la preocupació per l'estabilitat i els augments salarials, quan el treball aliè protegit amb contractes indefinits i els salaris fixos sense incentius clars i objectivables són cada vegada menys factibles? ¿Per què les patronals i els sindicats continuen negociant en termes industrials? ¿Per què no s'incideix en més en la dinàmica organitzativa d'un treball cada cop més heterogeni? ¿Qui representa les necessitats de les empreses i dels treballadors intensius en coneixement, que no saben ni del treball homogeni, ni d'hores de treball, ni de relacions laborals amb marcs d'estabilitat predefinits?
Política pública.
De la productivitat per treball estable a la competitivitat per gestió col·laborativa. Vet aquí la qüestió. Esperem no fer tard.
