Si en algun moment –dies o mesos– es consuma la sortida de Grècia de la zona euro no faltaran els arguments respecte a la seva inevitabilitat, especialment a la vista dels pecats originals comesos des de la seva incorporació a la UE i a la moneda única. I en cert sentit no els faltarà raó. Per contra, si d'aquí a uns quants anys es manté l'euro com a moneda compartida entre els actuals membres (i potser alguns més que s'hi incorporin) es parlarà d'un procés històric d'enginyeria monetària de gran abast. Però més enllà del veredicte del temps, la manera en què s'estan gestionant les actuals severes friccions també té molt a dir: probablement el que semblen, a posteriori, destinacions històriques són el resultat d'una multiplicitat de petit i grans errors i encerts.

La UE té una llarga tradició de negociacions complexes enverinades amb acords de darrer moment que aturen les conseqüències més greus dels trencaments, sovint sense resoldre els problemes de fons. Una de les implicacions d'aquesta metodologia per afrontar crisis és la fase d'exhibició de posicions contraposades aparentment irreconciliables, abans d'entrar de manera discreta i silenciosa al final en un camí transaccional. Fa uns mesos, fins i tot unes setmanes, semblava que aquesta era, una vegada més, la situació, però darrerament tot indicava que les apostes estaven pujant més del compte. Uns ho podien atribuir a formulacions maquiavèl·liques en termes de teoria de jocs, una de les especialitats acadèmiques del ministre grec de finances, i una de les “marques de la casa” de la realpolitik. En tot cas caldrà veure si la recent degradació de Varufakis com a negociador a Brussel·les és una nova versió del que li va passar al ministre alemany de finances Oskar Lafontaine el 1999, quan, després d'uns primers mesos de molta vehemència mediàtica, es va trobar que el seu cap (el canceller Schröder... com ara el primer ministre Tsipras?) va optar, finalment, pel pragmatisme. Des d'una altra perspectiva, aquestes tensions serien un cas lamentablement patològic de la paradoxa més notable dels temps moderns: les interdependències són més grans que mai però malgrat això les posicions maniquees dels uns i dels altres van més lluny que mai del que seria raonable. Amb això es corre el risc seriós de convertir situacions de jocs de suma positiva –en què solucions pragmàtiques raonables permetrien millorar a tots- en jocs de suma negativa en què probablement al final tots hi sortiran perdent.

Una altra interpretació que no s'hauria d'oblidar seria la constatació que a la UE han conviscut models socioculturals diferents i divergents, des del nòrdic fins al mediterrani, passant pel germànics i els anglosaxons. Abans de la crisi les friccions entre ells es veien lubrificades pel creixement, però amb les dificultats recents algunes tensions i contradiccions han augmentat d'intensitat. I, de manera similar a com els Estats Units van experimentar el 1860 un conflicte entre models de capitalisme/societat, ara Europa estaria vivint una confrontació entre maneres d'entendre l'economia, la política, la societat... i les relacions entre aquestes dimensions. És Grècia el darrer obstacle o el record del contrapunt al triomf dels plantejaments del Nord?