L'estudi d'arquitectes establerts a Barcelona Alberto Veiga i Fabrizio Barozzi -professor d'arquitectura del departament d'arquitectura i enginyeria de la construcció de l'Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona- ha guanyat el Premi Mies van der Rohe d'Arquitectura Contemporània 2015 de la Unió Europea per la construcció de la Filharmònica de Szczecin (Polònia).

Com va anar a parar a Barcelona un arquitecte italià fa deu anys?

Vaig fer la carrera a Venècia i després vaig estudiar un any a Sevilla. Vaig tornar a Itàlia, després vaig anar a París, després a Itàlia, vaig tornar a Sevilla i vaig començar a treballar, i vaig conèixer el meu soci Alberto. Vam guanyar un concurs per a uns habitatges socials i, per una sèrie de casualitats, vam decidir venir a Barcelona. Al principi pensava que potser des d'aquí podria treballar més amb Itàlia, cosa que no ha passat fins fa poc. La paradoxa és que al cap de deu anys hem guanyat concursos a Múrcia, Castella-la Manxa, Madrid i la resta a l'estranger, però encara no hem treballat a Catalunya. La nostra trajectòria és atípica, no som el típic despatx que comença fent una casa per a un familiar i creix... Des del principi ens hem dedicat a presentar-nos a concursos, bàsicament per necessitat, perquè no teníem una xarxa d'encàrrecs privats, que tampoc tenim ara, i vam saltar directament de la fase de formació a treballar fora.

Estan treballant en tres projectes a Suïssa, estan en la fase final del concurs del teatre del Prat... Tot són coses culturals..., per gust seu o per necessitat perquè només hi ha concursos d'aquest tipus?

Una mica per totes dues coses. Prioritàriament anem a concursos públics, i potser hi ha més concursos d'aquests tipus que d'altres equipaments; també potser perquè ens sentim una mica més còmodes amb aquest tipus de treballs més singulars..., però no respon a una estratègia.

A la Filharmònica veig unes formes que semblen del segle XVI. Què han volgut fer?

Aquest va ser el primer concurs que vam guanyar a l'estranger. En el solar hi havia l'antiga Filharmònica, que va ser bombardejada durant la Segona Guerra Mundial. Des de llavors estava abandonat i ha estat el primer gran projecte emblemàtic que la ciutat ha fet. Ha estat com tancar una ferida. La idea va ser reconstruir aquesta illa urbana treballant amb els elements que ja hi havia, amb un entorn antic, amb la catedral gòtica, tot i que també hi ha blocs d'apartaments de l'època soviètica. Aparentment sembla un projecte complex, però no ho és tant, és la repetició d'un prisma amb coberta a dues aigües, un element molt identitari.

I fet amb quatre quartos, perquè suposo que l'Ajuntament no tenia gaires diners...

Una de les dificultats del projecte era fer-ho amb un pressupost molt limitat. Al final, aquesta limitació ens ha ajudat a treure tot el que era superflu. Res hi sobra, només ha quedat el que era necessari. Per exemple, l'elecció dels materials també ha vingut condicionada per les limitacions econòmiques. La façana és molt espectacular, però molt senzilla, amb vidre blanc amb plaques d'alumini, materials industrials sense sofisticació. Crec que el jurat va entendre que era un context relativament difícil on construir i que s'ha aconseguit un edifici de qualitat que la ciutat s'ha fet seu. I els músics, encantats, perquè l'acústica és bona.

És el mínim que es pot demanar, no?

Sí, però no cregui: hi ha sales molt famoses que no és que sonin molt bé.

Estem parlant d'arquitectura contemporània. Això què significa? Hi ha un estil contemporani?

Als anys seixanta, setanta, fins i tot fa vint anys, es podien individualitzar unes tendències o escoles: les lligades al moviment modern, al postmodernisme... Des que vaig acabar la universitat, el panorama ha canviat enormement. En el debat sobre arquitectura contemporània hi ha milers de posicions i és impossible detectar quelcom que acumuli un filó. Tot està més fragmentat. Establir un sistema de treball no és senzill, perquè estàs completament a la deriva, perquè tot canvia molt ràpidament, i a cada país ho veuen diferent.

Hi va haver l'època del formigó, la del vidre... En quina època estem, parlant de materials?

Hi ha un ventall tan obert de possibilitats, que aconseguir un camí personal és difícil. A Polònia hem treballat així, però podíem haver fet una cosa completament diferent. Més que un estil, el que s'ha de trobar és una estratègia de treball. Per exemple, un dels fils conductors de tot el nostre treball és fer-ho amb l'espai públic.

Què s'hi ha de buscar: que sigui maco, que sigui impactant, que sigui útil...?

Que serveixi, que sigui funcional i, sobretot, que el ciutadà se'l faci seu. Hi ha molts edificis en l'arquitectura contemporània que són una mica artístics, són objectes posats allí i insensibles al que els rodeja, sense relació amb l'entorn. Nosaltres intentem treballar d'una altra manera, que l'edifici públic sempre tingui un retorn per a la ciutat.

En l'entrega de premis va dir que l'arquitectura pot canviar el món. Però el pot canviar per a bé o per a malament?

Té la possibilitat de modificar la manera de percebre el món. Al final, part de la feina de l'arquitecte és revelar possibilitats d'ús, de funció d'un espai. A Lausana, per exemple, hem convertit un espai en ple centre que la ciutadania desconeixia en una plaça amb tres museus. Descobrir les possibilitats dels espais públics és part fonamental de la nostra feina.

Això de canviar per a bé o per a malament ho deia perquè es pot urbanitzar de moltes maneres. Amb grans urbs amb edificis alts, amb grans urbanitzacions de cases aïllades...

Sempre estem atents a trobar el to just del projecte, saber quan l'edifici ha de ser més impositiu o quan ha de ser molt més anònim. Per exemple, en un context molt degradat, la Filharmònica intenta construir una presència urbana; al contrari, als Alps italians estem fent una escola de música en un poble petit amb un context històric molt consolidat i el projecte és quasi anònim: l'entorn ja estava bé i el que calia era no malmenar-lo. Els arquitectes no sempre fem aquest esforç de fer un pas enrere.

En l'aspecte professional, com està l'arquitectura a Catalunya?

A Catalunya i a Espanya, el cop de la crisi ha estat brutal. Des del 2008 només treballem a l'estranger perquè el sistema d'encàrrecs públics va desaparèixer. En l'últim any hem notat que es mouen algunes coses, però no sé fins a quin punt és senyal d'un nou començament de l'activitat. Sóc molt escèptic, perquè a la nostra professió i a la construcció en general la rodeja la inèrcia, i passarà un temps fins que s'estableixi un ritme. És molt trist, perquè hi ha una sagnia d'arquitectes que han de marxar.

Als alumnes què els diu, que s'han equivocat de carrera?

No. Són conscients que el panorama no és dels millors, però al final l'arquitectura dóna una formació que amb molt esforç pot encaixar en diferents perfils. A més, és una professió, almenys en el meu cas, vocacional.