L'existència d'un sòl industrial contaminat, a banda d'un lamentable, i difícilment reparable, dany per a la natura, planteja complexes qüestions de responsabilitat legal. Cal atribuir l'acció punible a l'antic propietari, o als darrers responsables d'un terreny que s'ha anat malmetent amb el pas del temps? El nou marc jurídic que planteja la Directiva d'Emissions Industrials, transposada recentment, aposta per una lògica de la prevenció en la gestió del sòl, que evitaria trobar culpables de fa 30 o 40 anys.

El 90% dels sòls contaminats són d'origen industrial i, per indústries, d'un 75% per químiques, metal·lúrgiques, d'hidrocarburs i de residus.

Fins ara, com comenta l'advocat Juan Antonio Loste, soci d'Uría Menéndez i president de la secció de dret ambiental del Col·legi d'Advocats en el marc de la jornada Indústria i sòls contaminats organitzada per Foment del Treball, “fins ara, el nostre model no diferenciava entre contaminació històrica i contemporània i un empresari que tanqués una planta de pasta de paper fa 30 anys. Avui, en cas que el sòl hagi estat declarat contaminat, ha de respondre amb el seu patrimoni”. Per evitar possibles injustícies, trobar solucions raonables en què la contaminació tingui cocausants i no anar sempre a petar als tribunals, “cal conèixer la contaminació, per quantificar-la”. Una obligació que inclou l'Informe Base de la Qualitat del Subsòl, que té com a eina l'Anàlisi Quantitativa de Risc (AQR), que “serveix per atemperar la responsabilitat de l'empresari, ja que més que a reposar el sòl, cobeja desactivar el risc.” Loste pensa que és clau “posar en mans de l'administració la informació sobre l'estat del sòl, ja que si quan es clausura l'activitat aflora la contaminació, l'empresari pot sortir mal parat”. Loste i altres experts creuen que una manera de protegir-se de l'acció del fiscal és “cercar la tutela de l'administració, ja que si hi ha un expedient d'inspecció, es pot argumentar que no hi ha transcendència penal.” L'administració ha de procurar concertar, trobar solucions perquè les restauracions, com ja passa ara en un 90% dels casos, siguin voluntàries, i s'eviti una declaració de contaminació que desvalora el patrimoni. Així mateix, “l'administració ha d'interpretar que el causant no només és l'industrial, cal veure si l'agent urbanitzador i altres també han intervingut en l'acció contaminant”.

Com insisteix Josep Anton Domènech, cap del Departament de Gestió i Sòls Contaminats de l'Agència de Residus de Catalunya (ARC), “és fonamental fer un seguiment de la qualitat del sòl i el subsòl, amb un seguiment i manteniment de les mesures preventives que s'hagin implantat a la instal·lació”. En dades de l'ARC, un 35% de les restauracions tenen un cost entre 100.000 i 250.000 euros, i el cost màxim pot assolir els sis milions. Pel que fa a terminis, també en un 35% dels casos, la restauració pot perllongar-se dos o tres anys, i en un 28%, tres o quatre anys. S'ha de dir que en un 68% dels expedients que s'obren no només ha resultat el sòl, sinó també l'aigua subterrània, i per això Domènech afirma que “la llei no ha integrat prou bé la contaminació de l'aigua, quins són els valors de qualitat que s'han de preservar i fins a on s'ha d'arribar en la descontaminació de l'aigua.” I si parlem de què engloba i que deixa a fora la llei, cal remarcar que dels expedients que aixeca l'ARC, un 90% no corresponen a activitats que s'inclouen a la directiva, i és per això que els experts també demanen alguna revisió d'aquest marc jurídic.

Begoña Mundó, gerent de Litoclean, empresa que es dedica a la restauració de sòls, “si pensem recuperar el sòl de l'acció de dissolvents pot costar un milió d'euros, o del dany ocasionat per un oleoducte que vessa petroli 950.000, és clar que cal prevenir per evitar els costos de restauració, que són molt elevats”. Això sí, apunta que “quan aflora la contaminació històrica, ja no té res a veure amb l'acció de prevenir”.

El País Basc, referent en lleis que regulen el sòl industrial contaminat, acaba de promulgar una nova llei que, com informa la cap de Residus Perillosos i Sòls del Govern Basca, Maribel Martínez, “té el seu element crític en l'anàlisi de riscos, distingint entre sòls contaminats, on hi ha risc, i alterats, on la potencialitat del perill obliga a fer anàlisis. És clau fer cerca en emplaçaments susceptibles de patir contaminació”.