Jo vaig estudiar enginyeria i telecomunicacions, però ho vaig haver de deixar quan es va morir el meu pare i em vaig haver de fer càrrec del negoci familiar, Instal·lacions Elètriques Perich, que havia creat el meu besavi i es trobava en el número 1 del carrer Pompeu Fabra de Girona. Així que em vaig treure el carnet d'instal·lador i vaig estar treballant dos o tres anys. Però va arribar un moment que el negoci se'm va fer gran, sobretot perquè no era la meva vocació.

Sí, des dels 16 anys jo ja cantava en conjunts i orquestres de ball, com ara Tropicana, Stress i sobretot Aquarel·la, que és la formació amb la qual he treballat més temps, fins fa uns deu anys, quan jo en vaig fer 42 i vaig deixar els escenaris. Als anys vuitanta, amb Stress tocàvem temes propis en castellà, vam guanyar alguns premis i ens fèiem una mica la competència amb altres grups gironins de rock com ara Copacabana –la prehistòria de Sopa de Cabra– i Match. En aquella època sí que tenia unes certes pretensions d'arribar a ser conegut com a artista.

La veritat és que la gent deia que tenia molt de feeling cantant. Sempre dic que no vaig fer carrera en el món de la música perquè no vaig trobar cap discogràfica que em volgués [riu].

Va sorgir l'oportunitat de crear amb altra gent, com ara Kei Macias i Pere Thió, una empresa de serveis anomenada Global que, per exemple, va sonoritzar alguna gira de Sopa de Cabra quan el grup encara estava amb Ariola. Llavors vam muntar un petit estudi al carrer Sant Agustí que portava en Kei. Tota la meva vida m'havia agradat ser productor i per això vaig proposar la creació d'una secció discogràfica de l'empresa. Jo volia anar a totes i apostar fort per un grup, que va ser Ja T'ho Diré. I amb el seu disc Moviments salvatges va néixer, el 1995, Música Global Discogràfica.

Sí, jo em vaig enamorar d'aquell disc i per això vaig decidir implicar-m'hi al màxim. De fet, amb Global ja vam gravar el disc anterior de Ja T'ho Diré, Dos o tres (1993), però Moviments salvatges va ser el disc amb què realment em vaig haver d'espavilar, trucant portes i demanant favors per portar a terme una autèntica campanya de promoció perquè cançons com ara Si véns tinguessin un bon tractament.

Sí, som les tres clàssiques del sector, però desgraciadament, a diferència de les altres dues, nosaltres ja no vam viure el gran boom del rock català a principi dels anys noranta.

Sí, és cert. De Ja T'ho Diré tenim tots els discos, menys el primer. De Sopa de Cabra vaig enganxar la millor època, des de La nit dels anys (1997), i això que el grup venia llavors del seu pitjor moment, quan li cridaven “la Sopa estrangera provoca vomitera” per haver cantat en castellà. Amb Sopa la relació es va allargar fins i tot a El retorn, el directe del 2011, que vam coeditar amb Warner. I també hem publicat discos de Gossos, Lax'n'Busto, Brams, Kitsch, la Companyia Elèctrica Dharma, Glaucs, Quimi Portet, Dept., Beth, Whiskyn's, Marc Parrot, Miquel Abras, Obeses, La Iaia, Nyandú i Els Catarres, entre molts altres grups i solistes.

Sempre he pensat en Música Global com si fos la Sony, la Universal o la Warner catalana, en el sentit que hem treballat molt fort dins l'àmbit de la promoció, que per a mi és, sens dubte, el més important d'una discogràfica. La nostra aposta decidida per la promoció ha fet que alguns artistes més indies no s'hagin apropat tant a nosaltres, però per compensar-ho vam crear amb Pau Vallvé el segell Amniòtic Records, a través del qual hem publicat discos d'artistes independents amb una gran qualitat. Ara, coincidint amb el nostre vintè aniversari hem creat un nou segell amb una vocació clarament indie i minoritària, diferent a Amniòtic, perquè aquell seguia molt la línia marcada per Pau Vallvé. El nou segell es diu Petits Miracles i ens agradaria posar-lo en marxa al setembre amb el disc de Pantaleó, el grup guanyador del premi Joventut del concurs Sona 9 2014.

Sí, vam crear Mass Records per a tot el que no fos música en català, i Música Trapella, un segell de música 100% infantil.

Només ho hem fet puntualment, com a fetitxe i a petició de determinats artistes.

Sí, fa sis o set anys es va produir la crisi més gran del sector discogràfic com a conseqüència de la pirateria, que ens va provocar un mal terrible, terrible, terrible. De fet el món discogràfic va ser el primer gran afectat per la pirateria, abans que el cinema o el sector editorial, i això va provocar que es tanquessin moltes empreses i que les produccions no fossin tan bones. I els que continuem endavant ens hem hagut de reinventar completament.

Ara, més que una discogràfica, Música Global és una empresa de serveis que gestiona els drets dels artistes i la seva promoció i que, en alguns casos molt concrets, també s'encarrega del management d'algun grup.

Sí, en bona part perquè la pirateria ha anat a menys, gràcies a Spotify o Youtube, que de moment ens representen uns ingressos mínims, però que sempre són millors que la pirateria. I mentrestant anem buscant nous formats, noves maneres de treballar, ens inventem coses... El nostre plantejament és formar un equip amb l'artista i el seu management i treballar junts frec a frec. Al final es tracta d'aconseguir molta difusió perquè els grups toquin en directe al màxim possible, ja que això ens beneficia a tots.

Segur que llavors no ho hauríem fet, però tot ha canviat molt. Haig de reconèixer que, al començament, jo tenia les meves reticències sobre l'opció de les descàrregues gratuïtes per internet, però també entenc que hi ha artistes i artistes, i Els Catarres m'han demostrat que són una espècie rara perquè, a pesar de regalar el disc, són dels artistes catalans que venen més discos. També és cert que fan un gran esforç creant discos personalitzats, pintats per ells un per un, amb un concepte de fetitxe, perquè d'aquesta manera tu t'assegures que el CD que has comprat és un objecte únic, que no el tindrà ningú més exactament igual que el teu.

El directe Bona nit, malparits! (2002), seguit molt de prop per un altre disc de Sopa de Cabra, Nou (1998). El retorn (2011) també va anar bé, però ja no tant, perquè cada vegada les xifres són més baixes. De la banda sonora de la sèrie Polseres vermelles (2013) també se'n van vendre cap a cinquanta mil discos i això és moltíssim en aquests moments. S'ha de tenir en compte que abans el disc d'or a l'Estat espanyol es donava amb 40.000 exemplars venuts i el de platí, amb 80.000, i ara s'han rebaixat a 20.000 i 40.000, respectivament. I ja s'està parlant de donar el disc d'or amb unes vendes de només 15.000 discos.

Ja no, ara ha canviat la percepció general del negoci: ja no mires només quants discos vens, sinó que també tens en compte que els grups tinguin bolos, la seva incidència en les xarxes socials, la repercussió a Spotify i Youtube, les descàrregues legals, l'ús de les cançons a la televisió, els drets editorials... Ara mateix ja hi ha artistes que generen més beneficis digitalment que en discos físics.

Sí, el més important que té Música Global és el seu patrimoni i la seva memòria històrica. A nosaltres ens avala sobretot la confiança que han dipositat els artistes en la discogràfica i com l'han transmès a altres companys que demanaven referències d'una possible companyia amb la qual poder treballar. Sense els artistes i la seva confiança no seríem ningú. I si aguantem i estem on som és també per tota la gent que treballa o ha treballat a Música Global, tots ells grans professionals i millors persones. Ho dic perquè és la pura realitat. Amb l'equip de Música Global i els nostres artistes, grans o petits, que han passat per la discogràfica, considero que formem una gran família. Crec que tinc aquesta percepció perquè jo vaig néixer i créixer a la lampisteria dels meus pares, un negoci familiar.

Aquesta funció era molt evident quan jo vaig començar en el món discogràfic, però va arribar un moment en què tothom treia discos i tot plegat era una mica campi qui pugui. Ara, si volem diferenciar-nos d'altra gent al mig de tanta oferta, hem de recuperar la figura de l'AR [artistes i repertori] per acompanyar els músics en la seva evolució i assessorar-los en els seus projectes. Ara ja tenim una persona, Ramon Montardit, que està pràcticament centrat en aquesta tasca. L'objectiu final és ser una mica selectius, amb qualitat i coherència, i crec que els resultats es començaran a veure durant el primer semestre de l'any vinent.

Mai com ara hi ha hagut tanta qualitat musical a Catalunya, amb artistes molt interessants i una gran diversitat. Música Global sempre ha promogut i prioritzat la música en català però, si hi ha artistes que no canten en català i valen la pena, també els obrim les nostres portes. Aquest és, per exemple, el cas d'Enric Verdaguer, un jove igualadí de 19 anys que canta en anglès i del qual publicarem el primer àlbum al setembre, gràcies a un acord amb Sony, després de tres anys treballant amb ell.

Sí, és una inversió que ara sembla impossible, però t'has d'arriscar i creure en les coses, i jo crec en l'Enric. Totes les emissores aposten per ell i Sony el vol llançar primer a tot l'Estat i després a la resta d'Europa. És un cas únic perquè té només 19 anys. De fet, el seu pare va haver de signar el primer contracte, perquè ell era encara menor.

Sí, també tenim Manel Navarro, que va guanyar el concurs Teen Star i també canta en anglès i ha despertat l'interès de les multinacionals. En aquests casos m'interessa col·laborar amb les grans companyies perquè, el mercat català, ja el tinc molt controlat, però fora d'aquí jo sóc un més i necessito sumar.

Continuarem creixent. Si no ho cregués, tancaria la paradeta, perquè jo funciono amb reptes. Un dels reptes és fitxar dos o tres artistes importants, dels quals encara no puc dir els noms. Ara ja som la cinquena discogràfica de l'Estat pel que fa a la quantitat de cançons que sonen a les ràdios. I això vol dir que fem una bona feina.

Per a mi no ho ha estat mai. Tenim també un despatx a Barcelona, però la central és a Girona i continuarà aquí, encara que em toqui viatjar molt a Barcelona i Madrid, ja que sóc membre dels comitès directius de Promusicae, l'associació espanyola de discogràfiques, i d'Agedi, l'entitat que gestiona els drets de comunicació pública del sector musical. I evidentment també formo part de l'Apecat, l'associació de productors independents de Catalunya.

De fet, els 20 anys, els farem entre l'octubre i el novembre, però encara no sé si prepararem alguna cosa commemorativa. A mi sí que m'agradaria organitzar algun acte perquè crec que ens ho mereixem, però no sé què...