Les experiències històriques diuen que de les crisis greus es pot sortir de diverses formes. Després de la I Guerra Mundial, amb un Tractat de Versalles que no va saber entendre el que havia passat, es va sortir amb un funcionament insensat que al cap de poc temps va acabar provocant la II Guerra Mundial i, en canvi, després de la II Guerra Mundial, es va ser capaç de dissenyar unes regles del joc, uns equilibris raonables, que van provocar unes dècades de creixement important, d'estabilitat en termes històrics. Constato, però, amb decepció, que hi ha més indicis que estem repetint els errors de la història que els encerts. Això té una manifestació molt concreta en el fet que algunes de les fites que es van assolir a les dècades centrals del segle XX, després de la II Guerra Mundial, sobretot a Europa, de raonable complementarietat de creixement econòmic i democràcia política i estat del benestar, ara estan amenaçades, en regressió.

Aquest concepte de l'economista turc Dani Rodrik planteja si el capitalisme 3.0, el capitalisme clarament global, serà una extensió del capitalisme a escala global de les fites socials i democràtiques aconseguides pel capitalisme 2.0 o, al contrari, amb l'excusa de la globalització, primer, i després de la crisi, s'està aprofitant per avançar cap a un capitalisme que s'assembli més a 1.0, el del segle XIX. Hi ha indicis que les coses no estan anant per on seria desitjable socialment i democràticament.

La qüestió no és que el relleu en l'hegemonia internacional hagi condicionat els canvis en el capitalisme, sinó que també hi ha hagut canvis de poder a àmbit intern. El que compta és la suma dels dos. La famosa qüestió del creixement de la desigualtat al si dels països és un senyal que el canvi de poders no és només a àmbit internacional, sinó també a àmbit intern. Ho hem vist en el camí cap a la crisi, quan els lobbys financers van ser capaços de desmuntar totes les regulacions financeres que s'havien posat en marxa des dels anys 30. Veiem reformes fiscals, i els EUA en són un bon exemple, cada vegada més favorables a les rendes més altes. I les elits que fan aquesta redistribució de poder al si dels països, molt sovint troben una bona coartada en els exemples internacionals, com Xina.

El model del capitalisme 2.0 es basava en les classes mitjanes, com a proveïdores de dues coses: d'una banda, eren el pulmó de consum, ja que es podien canviar el cotxe i els electrodomèstics, viatjaven, enviaven els nens a bones escoles i, de l'altra, donaven una certa estabilitat política, ja que votaven centredreta o centreesquerra, ja que no eren partidàries d'aventures. Quan la globalització permet que un alt grau d'ocupació es reubiqui a altres bandes del món, i es troben com a pulmons de demanda altres alternatives, com les classes mitjanes dels mercats emergents, s'observa aquest declivi. Aquest relleu en les classes mitjanes és alhora una causa i un símptoma que hi ha noves idees de com ha de funcionar el món que ja no són necessàriament les que hem tingut durant les darreres dècades, i donen menys valor a la democràcia, als drets humans i als compromisos públics en matèria d'estat del benestar.

Sí, s'ha produït un canvi de sensibilitat, fins i tot entre els més destacats portaveus de l'ortodòxia, com l'FMI, i alguna part dels economistes. És simptomàtic que el llibre del Piketty hagi estat el llibre d'economia més venut, ja sigui per criticar-lo o per defensar-lo. Aquest llibre i documents de treball de l'FMI coincideixen que apaivagar les friccions socials que causa la desigualtat no és una qüestió de consciència social, perifèrica al funcionament de l'economia, sinó que ha d'estar en el nucli dur. Fins i tot el World Economic Forum de Davos, que passa per ser el temple de les elits globals, està publicant documents sobre “desenvolupament inclusiu”. Aquesta preocupació, si més no en la retòrica, està pujant punts a l'agenda, i els sectors més destacats de l'ortodòxia comencen a adonar-se que friccions socials excessives poden ser un bumerang contra el funcionament de les economies de mercat, a Occident. Però a l'hora de veritat costa implementar les mesures.

La solució no són mesures revolucionàries, sinó recuperar equilibris raonables, entre competitivitat i cohesió social, que s'han perdut. Ara tothom parla de la contraposició entre competitivitat i cohesió social, i en molts sentits són molt més complementaris que contradictoris. I també cal veure la complementarietat entre el que fan els mercats i el que fan els poders públics, ja que unes regulacions assenyades són bones per als mercats, i l'estat del benestar és bo per al funcionament de la societat.

Hauríem de recórrer a la doctrina Hamilton, que es va aplicar als Estats Units fa més de dos-cents anys. Hamilton, secretari del Tresor del govern de George Washington, va rebre l'encàrrec de posar en marxa el dòlar com a moneda comuna. Va tenir molt clar que la moneda única necessitava complements com una federalització del deute i certs elements de federalització fiscal, impostos a escala federal, a més de la unió bancària. Aquesta és la lliçó que hauria d'haver après Europa, ja que perquè una moneda funcioni, cal que hi hagi un mercat de deute federalitzat -eurobons o alguna cosa semblant-, alguna figura fiscal a escala federal, que pugui tenir un paper compensatori, i la unió bancària, que sí que sembla que els europeus volem acceptar, tot i que ho estem aplicant amb molta lentitud. El problema no és tenir la moneda única, sinó tenir només la moneda única sense aquestes altres potes.

Si estem d'acord que necessitem una economia mundial més reequilibrada, això requereix que els que teníem dèficit exterior, com nosaltres, féssim uns ajustaments, que ens han obligat a fer, però que els que tenen superàvit estimulessin més la seva demanda interna perquè una part d'aquest estímul arribi als països que tenen dèficit. Algunes veus diuen que Alemanya –i fins i tot la Comissió Europea ha publicat documents en aquesta línia– no ha fet la part d'ajustaments que li pertocava. Una altra vegada tenim la dificultat de conciliar la retòrica europeista, cooperativista, amb els interessos a curt termini.