Sigui per voluntat o a contracor, encara avui en dia la dona continua sent la que de manera desproporcionada s'ocupa de la cura de la família i directament a qui més la condiciona la carrera professional.

En aquest cas, les lleis no són les culpables, hi ha aparentment una legislació paritària. De fet en els darrers quinze anys la normativa espanyola, així com la negociació col·lectiva, ha anat avançant en els permisos existents de conciliació: en el cas de les 16 setmanes de permís retribuït per maternitat, 6 de les quals les ha de gaudir la mare després del part, i les 10 restants les poden gaudir indistintament el pare o la mare. Ara bé, de manera majoritària és exercit únicament per les dones. Segons dades del Ministeri d'Ocupació i Seguretat, l'any passat només un 1,6% dels permisos de maternitat es van donar als pares.

Amb relació a les excedències per cura de fills i familiars, un permís no retribuït que poden demanar tant les dones com els homes, és també una qüestió majoritària de les primeres. En el 95,4% en els casos de cura de fills i en 84,4% per a cura de familiars.

Fer una mirada a dreta i esquerra un dia qualsevol a la sortida d'una escola qualsevol pot ser un fet anecdòtic però simptomàtic d'una realitat estadística.

La dona és la qui surt del mercat laboral un cop entra un nadó a la família o opta pel treball parcial per poder compatibilitzar vida familiar i laboral. Si ens remetem a l'enquesta de població activa (EPA), tal com recull la professora d'economia laboral de la Universitat Pompeu Fabra Libertad González, el 63% dels homes sense fills menors de 16 anys estaven treballant, al mateix nivell que les dones de les mateixes característiques (64%). Ara bé, la taxa d'ocupació dels homes s'incrementa substancialment per als homes amb fills petits (77%), i es manté elevada en fills majors de 5 anys (75%). En canvi la tendència és la inversa entre les dones. Només el 56% de les mares amb fills petits treballen, fet que representa una bretxa de més de 20 punts.

A més, entre les dones que treballen augmenta la probabilitat de fer-ho a temps parcial amb la maternitat: del 13% entre dones sense fills petits, a quasi el 20%, entre les que tenen fills menors de sis anys, i més del 17% quan els fills tenen entre 6 i 15 anys. En canvi, per als homes, la incidència del treball a temps parcial es redueix després de la paternitat. Sembla -com explica Gonzàlez- que la paternitat va associada a un augment important en l'oferta laboral entre els homes, i una gran reducció entre les dones, que no es recupera un cop els fills superen l'edat d'escolarització obligatòria.

Aquesta realitat té conseqüències negatives a llarg termini per a la carrera professional de les dones amb fills. “El sistema castiga els períodes llargs d'inactivitat o el treball a temps parcial amb la conseqüència de la depreciació del capital humà”, diu la professora de la UPF.

Segons explica Alba Garcia, secretària de la dona i cohesió social de CCOO Catalunya, el grau d'afectació varia en funció del tipus d'empresa. En els casos de les grans amb les condicions laborals molt ben definides es respecta el retorn, però sol anar acompanyat d'una reubicació del lloc de treball. “Tot es complica quan es vol recuperar un lloc de treball de responsabilitat”, diu García.

En el cas de les pimes i les empreses mitjanes, compaginar la maternitat amb la feina és, segons García, més difícil. “L'empresa no ho posa fàcil”, diu. I per acabar-ho d'adobar, els darrers canvis en la reforma laboral del 2012 va eliminar el dret a escollir torn i horari de treball, en la reducció de jornades per cura de fills. Es dóna la paradoxa que una dona agafa reducció de jornada per cura del fill i ha de fer torn de nit o de tarda. “Aquest tema està provocant un volum important de denúncies i judicialització”, denunciava el darrer informe de la dona de CCOO de l'any 2015.

Aquesta setmana justament s'ha engegat una campanya de recollida de signatures perquè les pimes a que implementin mesures de conciliació tinguin avantatges fiscals, i que això ajudi a trencar les divergències actuals.

El fet és que un cop la família creix entra en escena l'especialització dins de la llar, una teoria que ha estudiat bé el Nobel Gary Becker. Segons aquesta teoria té sentit que el membre de la família amb més productivitat en el mercat augmenti les seves hores de treball i l'altre, la seva aportació a les tasques de la llar. Però la bretxa existent en la taxa d'ocupació entre homes i dones no coincideix en el nivell de formació de cadascun dels dos col·lectius. De fet, hi ha més dones amb títol universitari.

Així que si la normativa és paritària i la diferència de formació no és tan desproporcionada entre les dones, quin és el motiu pel qual són les que adopten el paper de la cura dels fills? Per qüestions culturals, respon la professora de la UPF. “Hi ha més acceptació que la dona s'agafi permisos per a cura de fills”, afegeix.

Davant això, la clau és que es donin més incentius perquè els pares agafin baixes, excedències i reduccions de jornada per a la cura dels fills i no treure'n a les dones. En aquestes està Suècia, un país referència, entre moltes coses, en la igualtat de gènere.

I si fem una mirada a la resta d'Europa la situació és igual o pitjor. A Alemanya, Holanda o Àustria, que una dona torni a treballar abans que el nen tingui tres anys a jornada completa té, a sobre, poca acceptació social. De fet, els germànics fan servir un terme més aviat despectiu per a les mares que prioritzen la professió. Són les raben mutter (mares corb) en referència a la faula d'unes cries de corb devorades per una guineu mentre la mare havia anat a buscar-los menjar.

El refugi a casa té de fet el suport econòmic de l'estat, que paga entre 180 euros i 215 euros mensuals per fill fins als 25 anys si estan estudiant. Tenen, a més, un subsidi de 150 euros per a nens de 15 a 36 mesos, que és conegut popularment com a “premi de la cuina”, que serveix d'incentiu extra perquè la dona es quedi a casa.

Roberta Zanin, una professora d'universitat italiana que es va traslladar amb la seva família a viure a Alemanya al setembre passat explica amb sorpresa les dificultats que s'està trobant per compaginar la feina a temps complet amb dues nenes de 3 i 2 anys “Aquí no està ben vist deixar-les a les escoles bressol.” Cornelia Brezing, una dona alemanya establerta a Barcelona fa repàs d'amigues i familiars i explica: “La majoria de les dones amb nens o no treballen o ho fan molt poc temps i les que opten per la seva carrera professional no tenen fills. I això és més comú a l'oest, tot i que va canviant.”

A Àustria passa més o menys el mateix. Com explica Sònia Sanz, una ontinyentina llicenciada en matemàtiques, mare de quatre fills i que viu i treballa allà fa més de quinze anys, “Aquí la immensa majoria de les dones es queden a casa fins que les escoles bressol són gratuïtes. Està mal vist que els deixis amb estranys.”La legislació austríaca afavoreix que el pare agafi una part del temps d'excedència retribuïda que pot ser fins a 36 mesos, però la cura de la família acaba sent també una responsabilitat de dones.

A Holanda, la majoria de dones opten pel treball parcial un cop han estat mares. “Els horaris lectius no donen gaires més opcions, i els nens solen dinar a casa”, explica l'holandesa Anouk de Wit.

Tot i la pressió social, Alba Garcia entén que a Europa són les dones les que opten per treballs a temps parcial ajudades per l'Estat, “aquí en canvi no és voluntària; és que no tenen cap altra opció”, diu .