Està tot per fer, més enllà de Microbank no hi ha activitat. A Europa hi ha 260.000 persones microfinançades, el sector va prestar el 2013, 1.500 milions d'euros, i hi ha 400 microfinanceres, no bancs, sinó entitats que s'han creat per al microcrèdit. A Catalunya no se'n fa, i hi continua havent-hi un gap de persones que no poden anar a cap mena de banca però que tampoc no estan tan avall en la piràmide social perquè estiguin subjectes als serveis socials. Són persones que no són ateses per ningú. Ni tenen subsidi especial, ni tenen microfinances, per tant, estan en un altíssim risc d'exclusió. N'hi ha centenars de milers.

Perquè no hi ha sensibilitat de l'administració. Mai no hi hagut un interès clar d'apostar per les microfinances. Lamentablement, ni a Catalunya ni a la resta d'Espanya hi ha aquesta cultura. En un cert moment les caixes havien fet de motor de les microfinances, però van desaparèixer. La societat s'ha d'implicar en les microfinances, com s'implica en l'educació i la sanitat. Com passa a Europa, només cal anar a Montpeller per veure com una microfinancera opera amb èxit, Adie.

Les microfinances no són préstecs, són una acció social que té com a una de les seves eines el crèdit. A més a més dels diners prestats, hi ha la formació, l'acompanyament al beneficiari i els voluntaris que s'encarreguen d'aquesta tasca, el desenvolupament de les habilitats de la persona i el treball amb l'entorn familiar perquè pugui fer autoocupació. No fem préstec, sinó una acció inclusiva amb persones que tenen problemes gravíssims i que no se solucionen en l'administració, lamentablement. El microcrèdit no és finalista, una microfinancera no neix per prestar, sinó per ocupar-se del desenvolupament de les persones.

La garantia és absoluta. Si fas una bona acció social amb la persona, a mesura que augmenta l'impacte social sobre la persona, disminueix el risc del crèdit. Quant millor sigui la comunicació amb la persona, el coneixement del seu entorn i el suport que li donis perquè tingui èxit, més garantia tens que et tornarà els diners. La banca, per contra, presta de manera estadística, per un sistema de qualificació de crèdit, que per a una economia d'escala és necessari, però que perd de vista el fet individual, cosa que augmenta el risc, encara que no ho sembli. En canvi, les microfinances fan artesania de les persones.

Els tipus oscil·len entre el 8% i el 12%, depèn de cada microfinancera. Aquests preus responen al fet que cal fer sostenibles aquestes empreses. De tota manera, com més senzilla és l'estructura de la firma més barat serà el tipus, amb el benentès que aquí no et mous per criteris de rendibilitat, com un banc, ni depens de l'interbancari. El retorn, amb uns volums que de mitjana són de 10.000 a 15.000 euros, són de 4 a 6 anys, com un crèdit al consum a la banca convencional.

El capital ha d'entendre que com més fort és el treball social amb les persones, menys risc hi ha de morositat. Ha passat en alguns casos que, de manera instintiva, entitats de les microfinances han tendit a fer de banca, i així s'ha generat morositat.

Sí, justament ara estem sensibilitzant aquests fons, que inverteixen en medi ambient, cultura o desenvolupament de les persones. Els que operen a Espanya estan mostrant interès per crear una microfinancera a l'Estat espanyol.