L'empresa catalana Grífols va anunciar la setmana passada que traslladava el centre d'operacions i d'R+D+I cap a Irlanda. Probablement, en la decisió del fabricant d'hemoderivats hi han pesat diferents factors, com el fet que el mercat espanyol representa poc més del 5% de la seva activitat però a ningú no se li escapa que els avantatges fiscals de tributar a Irlanda són molt més que evidents.

A Irlanda les empreses tributen pel 12,5% els beneficis. A l'Estat espanyol ho fan pel 28% (25% el 2016). La mitjana de la zona euro és del 25%. Per això, des de fa anys a Brussel·les han mirat d'avançar per a una harmonització que limiti els efectes d'una competència fiscal entre estats membres que pot resultar, a vegades, sagnant. El càlcul és senzill i les grans multinacionals aprofiten per manipular els preus de transferència –aquells que es corresponen a operacions entre filials– per assignar costos als països de tributació alta i beneficis als de tributació baixa. Google, Apple, Amazon... La llista és llarga.

Després d'anys d'intents fracassats, al juny la Comissió Europea va aprovar un pla per avançar en l'harmonització de l'impost de societats. Ara bé, precisament, per evitar nous fracassos, aquest cop el pla només se centrarà a harmonitzar la base imposable, i encara deixarà marge perquè cada estat marqui el tipus que vulgui. Això vol dir, explica el professor de l'Institut d'Economia de Barcelona (IEB) de la UB, José M. Durán-Cabré, que, per exemple, una multinacional amb presència a 15 estats que avui ha de fer 15 declaracions, “passaria a calcular una sola base i, després, aquests beneficis imputarien als territoris en base a una fórmula”. La fórmula comptabilitzaria tres paràmetres, el nombre de treballadors, les vendes i els immobilitzats materials a cada estat. l'IEB acaba de dedicar precisament el seu últim informe a aquesta harmonització.

Tant Durán-Cabré com el professor Alejandro Esteller –tots dos autors de l'informe– coincideixen a destacar que aquest pas serà interessant perquè “així les diferències de tipus serien més visibles i es tendiria a la convergència”, però encara pot quedar marge per a la discrecionalitat. “Al final la manera com s'atribueixen treballadors a una o altra filial permet comportaments oportunistes”, destaca Esteller.

Europa tampoc no té gaire pressa per ajustar aquesta harmonització de l'impost de societats. Es deixa marge per avançar fins al 2017. En part, perquè és conscient que harmonitzar de portes endins pot acabar sent fins i tot contraproduent si no es fa el mateix a fora i, per això, en la CE posen molt d'èmfasi per avançar paral·lelament al pla de la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) per canviar les normes fiscals internacionals i aturar els abusos d'enginyeria fiscal que fan amb els preus de transferència que permeten, com passa ara, que multinacionals amb beneficis mundials multimilionaris paguin molt pocs impostos a base de computar-los a estats amb baixa tributació o directament a paradisos fiscals.

Europa també es pren el seu temps perquè, com explica l'economista de la Comissió d'Assessors Fiscals del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Emilio Pérez Pombo, “a diferència del que passa amb els impostos indirectes com l'IVA, en el cas dels tributs directes no hi ha un mandat legal per avançar cap a aquesta harmonització”, i perquè els interessos dels diferents estats pesen molt. I perquè té molt a veure amb la reactivació de l'economia a Irlanda i l'estratègia competitiva de països com Luxemburg, per posar-ne dos exemples.

“Amb una harmonització, el conjunt hi guanya però vol dir que els que tenen una tributació més favorable hauran de renunciar a aquesta estratègia fiscal”, destaca la professora de la UPF, Montse Hernández. Mantenir aquesta autonomia ha estat un element clau per als països, si bé Esteller creu que “sovint, per no renunciar a la sobirania, aquesta acaba en mans del mercat”.

En tot cas, per evitar el xoc de trens la proposta de la CE ha deixat fora la proposta inicial de consolidació que permetia compensar guanys amb pèrdues a diferents països. “Això feia preveure que en els primers anys els estats tindrien menys ingressos i, per això, hauria costat més tirar-ho endavant”, destaca Durán-Cabré. I si hi ha un element que pot accelerar les agendes és la pressió ciutadana. La crisi ha canviat les consciències i que en ple context de retallades una multinacional deixi un ingrés tributari ridícul es veu amb molt mals ulls. Per això, la Unió Europea mira molt de prop l'OCDE, si bé cap de les dues organitzacions ho tindrà fàcil.