Montoro, contra la igualtat dels espanyols
Les noves condicions del fons de liquiditat autonòmica – o el fons de liquidació autonòmica, concepte deformat però ben encertat que s'atribueix a Miquel Iceta– trenquen un dels sagrats manaments de la política espanyola, especialment en allò relacionat amb el model de finançament autonòmic: la igualtat entre els espanyols. Ja sabíem de fa molt de temps que aquest és un concepte buit i inadequat per definir les relacions fiscals a Espanya, sobretot amb el manteniment del concert econòmic del país basc i el conveni econòmic navarrès. Tots dos, reconeguts com a drets històrics establerts en els seus règims forals (defensats pel PP i pel PSOE) però que trenquen la columna vertebral del concepte d'igualtat i solidaritat entre els espanyols. Però ara Montoro, a més d'executar un dels atacs més importants contra l'autonomia des de la seva recuperació, ho fa discriminant de manera flagrant la Generalitat catalana, i per tant contribuint a deformar encara més el criteri d'igualtat entre els espanyols. Que l'administració catalana sigui la comunitat que més fons necessita del FLA no justifica, com a mètode, que aquesta hagi de ser l'única comunitat intervinguda des del punt de vista del finançament. Però, en canvi, ho és. L'única administració sota sospita és la catalana. Les comunitats autònomes que són receptores netes del sistema de finançament de règim comú no hauran de patir l'escrutini de Montoro. Només s'aplicarà en una comunitat que no pot pagar les factures a causa, en part, del dèficit fiscal que suporta amb la resta d'Espanya. Montoro s'assegurarà que aquells que aporten a la solidaritat no puguin gastar els seus propis diners –els del FLA– en res que no li sembli adequat. En canvi, les comunitats que no aporten sinó que reben recursos de la solidaritat dels altres podran continuar gastant en allò que més els sembli. Montoro utilitza, una vegada més, les institucions de l'Estat per perseguir políticament aquells que tenen la independència com a aspiració política legítima. I en fer-ho –oh, paradoxa–, aconsegueix fer bo el lema “un sol poble”, perquè estrangulant l'economia catalana perjudica no només els sobiranistes, sinó el conjunt de ciutadans, pensin el que pensin i facin el que facin.
