Opinió

L'escola i la persona

En aquest debat, doncs, hauríem d'optar per la flexibilitat en la durada de graus i màsters. Per què no podem fer coses diferents en temes diferents? Si ens fixem en els coneixements, és raonable pensar que més durada, més formació. Si mirem les possibilitats de contractació ja no és necessàriament així. Un metge no pot exercir sense completar uns estudis reglats a Europa. Altres professions es poden exercir sense acabar la carrera

No sempre és fàcil saber si et contradius amb el que has dit en algun moment anterior. Probablement sí que a vegades ho fem. Passa sobretot quan parlem de coses que evolucionen. Ens ha tocat viure, per a mi sortosament, una època de grans canvis. Alguns que encara estem en actiu hem passat de fer servir una màquina d'escriure amb la qual fèiem anar paper carbó per fer còpies, als complexos ordinadors capaços d'incorporar milers d'aplicacions que incorporen els nostres telèfons mòbils, que són ja miniordinadors a través dels quals parlem.

Recordo que el meu primer ordinador de taula, per programar i calcular, amb l'ampliació de memòria tenia 16 kb, amb pantalla gràfica. Va costar el que serien avui 6.000 euros. Devia ser l'any 1979 o potser el 1980. Comparem.

Recordo l'any 1995, exercint jo responsabilitats universitàries, que un alt directiu d'una gran corporació em va deixar estupefacte dient que internet no tenia gaire futur. En podria explicar moltes de com uns i altres hem fet estranyes prediccions. Recordareu la bombolla punt com, 1995–2000 i quantes empreses van fer fallida.

Aquesta exposició, nostàlgica, em porta a observar l'evolució de la universitat amb escepticisme i em molesten profundament les posicions dels que pontifiquen i decideixen com seran les coses. A la velocitat que evoluciona el món és impossible que la raó ens digui com seran les coses en el futur, però sóc dels que creuen, com penso que va dir Thomas Mann, que per a un escèptic tot és possible. Ens hem de preparar per a situacions inesperades i canvis ràpids. Al debat dels graus de tres anys i quatre anys hem de partir de la idea que el govern espanyol, en comptes de fer un model plàstic, que fàcilment es pugui adaptar a situacions que canviaran molt ràpidament i que permetin que els graduats obtinguin una formació sòlida i fonamental, va optar per un model viscós on per poc que badis et quedes atrapat.

El destí de l'educació és la persona i no l'escola o la universitat. El debat està, en general, més centrar en interessos de qui imparteix la docència i de grups de pressió d'estudiants manipulats que en l'interès real del receptor de la formació.

Si ens preguntem què ha de saber un metge, hi haurà un ampli, potser no total, acord internacional. Segurament els avenços, ràpids, fan que es perdin coses en benefici d'altres i que la formació propedèutica es degradi. Potser caldria posar-hi remei, la vida és més llarga, els estudis també ho poden ser. Si volem bona formació potser serà necessari. Si preguntem què ha de saber un físic la cosa és ben diferent, trobarem de tot. Tothom creu saber per a què ha de servir un metge, però sap per a què ha de servir un físic o un matemàtic? Potser formacions diferents en graus diferents puguin conduir a capacitacions semblants. Una cosa són els nivells que confereixen els estats i altres els registres professionals que tenen alguns estats. Dir físic francès o físic britànic potser no és equivalent. A les enginyeries és ben clar.

En aquest debat, doncs, hauríem d'optar per la flexibilitat en la durada de graus i màsters. Per què no podem fer coses diferents en temes diferents? Si ens fixem en els coneixements, és raonable pensar que més durada, més formació. Si mirem les possibilitats de contractació ja no és necessàriament així. Un metge no pot exercir sense completar uns estudis reglats a Europa. Altres professions es poden exercir sense acabar la carrera. Recordo el cas dels enginyers en electrònica. Fa uns anys no acabaven la carrera perquè trobaven feina abans. Era innecessari el que se'ls volia ensenyar? Depèn de com es miri.

Formació molt sòlida.

Segurament, doncs, ens hauríem de centrar a aconseguir una formació molt sòlida, propedèutica, en els dos primers anys i deixar tres anys més per fer coses diverses. Com fan al Regne Unit. No oblidem que el procés de Bolonya és una còpia mal feta del model britànic.

Ens cal introduir una gran plasticitat en el disseny dels nous estudis, però sense perdre de vista que un nom atractiu serveix per atreure estudiants però no per formar persones capacitades. Les amanides, a la taula.

No podem oblidar, però, que sense recuperar un curs preparatori per a la universitat res no podrà sortir bé. Algú va decidir eliminar-lo, algú va decidir fa anys que un nen de cinc anys d'ara està menys dotat que abans i va endarrerir l'aprenentatge. Caldrà allargar la formació? Potser sí o potser caldrà modificar moltes coses. Així, si voleu anirem tirant, però no funcionarà. Reitero, la vida és més llarga, pensem-ho.

Model flexible

L'entrada dels estudiants a la universitat al Regne Unit es produeix als 18 anys. El grau (bachelor) dura tres o quatre anys. El màster dura un o dos anys. Conviuen graus de la mateixa disciplina de tres i quatre anys. Amb quatre anys es pot sortir amb el grau o amb el màster. Tot flexible i adaptable sense que agències de l'Estat ho autoritzin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.