Opinió

Hem avançat molt!

La frase que encapçala aquest article no m’és estranya. La sento moltes vegades, massa vegades.

La meva àvia, Juana, una murciana nascuda al 1907, que no sabia escriure, va arribar a Catalunya a servir. Treballava, fora i dintre de casa, per tirar endavant la seva família. Això era la vida. Han passat dues generacions i aquí estic, davant de l’ordinador. Sens dubte els seus esforços perquè la seva filla anés a l’escola varen millorar la següent generació i jo vaig poder accedir a la universitat i a un treball propi de la gent a qui servia. Així que sí, en més d’un segle, hem avançat.

Tanmateix, i segons informes del Fòrum Econòmic Mundial o de la Comissió Europea, encara ens queden 100 anys per assolir la igualtat. Fa unes setmanes ONU Dones alertava del “progrés inacceptablement lent” de la igualtat de gènere.

Així que, al ritme que anem, és molt probable que la meva filla, que ara té 16 anys, cobri menys que el seu company, visqui què és això de la doble jornada i tingui dificultats per trobar feina pel fet de ser una dona. I atenent les dades, la seva filla també. Així que, en el millor dels casos serà la quadrineta de l’àvia qui viurà en igualtat real.

Haurem trigat 211 anys des del naixement de l’àvia i tot això sense contemplar altres factors que avui en dia encara no coneixem. En fi, tota una proesa… Tant com hem avançat, de què ens queixem?

Torno a la iaia. Els anys m’han fet veure que era una dona amb sentit comú. Davant de conflictes menors i propis de la infantesa, ella em recomanava: “No en facis cas, nena” i acompanyava el seu consell amb la dita “no hi ha més gran despreci que no fer apreci”. Moltes vegades penso quanta raó tenia, aquest és el menyspreu que ella patia i seguim patint les dones: la invisibilitat.

Les dones i les aules.

Les dones hem conquerit les aules. Actualment, de l’alumnat que finalitza la universitat, el 60% són dones. Tanmateix la dada no té reflex en l’àmbit laboral: la taxa de desocupació femenina continua sent molt elevada; el 73% dels contractes a temps parcial són de dones; la bretxa salarial anual a Catalunya és del 24% segons CCOO de Catalunya; i el sostre de vidre es manté, segons l’Observatori Dona, Empresa i Economia, ja que el 67% de les empreses catalanes no té cap dona en l’equip directiu.

El treball domèstic i de cura recau encara en elles, que hi dediquen 1 hora i 52 minuts diaris més que els homes, i aquesta feina continua sense reflectir-se en les dades del PIB… La societat continua invisibilitzant les aportacions femenines.

Que hem avançat és cert: no necessitem el permís del nostre home per treballar, però encara en una entrevista de feina és probable que surti el tema de si tens criatures i com t’organitzaràs. Segurament, si ets dona, guanyes menys diners que el teu company i, per tant, el més probable és que siguis tu qui s’aculli a una jornada parcial o reduïda si teniu una criatura o algú qui cuidar, la qual cosa frenarà la teva carrera professional i nivell d’ingressos i farà que el teu risc de pobresa sigui major que el dels homes.

Ens trobem en un moment clau. El que hem aconseguit les dones ho hem fet soles i de forma pacífica. Ja no hi ha res a demostrar: som bones com a estudiants, com a professionals o dirigint empreses, i una gran quantitat d’estudis indiquen una correlació positiva entre la participació de les dones en els llocs de decisió i el rendiment econòmic empresarial.

Ara exigim el compromís dels homes. Res contra vosaltres, nois, convisc amb un home fa 20 anys i soc mare d’un fill, però reconeixereu que són molts els que s’ho miren com “això no va amb mi, són coses de dones”.

Exigim llocs de decisió.

Exigim el compromís en els àmbits polític i empresarial i sens dubte les quotes de presència femenina en llocs de decisió són imprescindibles. Així com polítiques per extingir la bretxa salarial, com ha fet Islàndia. Sí, sí, això és responsabilitat política i “cal ficar-s’hi”.

De veritat algú creu que no hi ha dones capacitades per ocupar una posició directiva? De veritat algú creu que els homes que ocupen aquests llocs hi han arribat només per mèrits? De veritat podem esperar 100 anys més? És simple. Som el 50% i volem ocupar el 50% de l’espai públic. Per nosaltres, pel bé de la societat, pel bé de les nostres filles i fills.

I qui s’hagi sentit identificat amb la frase que encapçala aquest article que miri la seva filla als ulls i li digui: tu no ho veuràs, segurament si tens una filla tampoc... És possible que la teva neta sí; però, ep!, hem avançat molt!

PD: serveixi aquest article com a homenatge a totes les Juanas que varen tirar i tiren endavant. Segur que ella no estaria disposada a esperar un altre segle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.