Mentre les veus més alarmistes profetitzen un hivern d’espelmes i brasers, el mercat energètic s’escalfa amb cada descens de temperatura ambient i cada nou compromís adquirit en la lluita contra el canvi climàtic.

El tancament del gasoducte Magrib-Europa, per les desavinences polítiques entre Algèria i el Marroc, és un nou maldecap per a l’anhelada independència energètica europea. El preu del gas s’enfila sense aturador per la incapacitat de l’oferta d’adaptar-se al creixement de la demanda. Propiciat per la recuperació econòmica però principalment pel creixent consum d’unes economies asiàtiques impel·lides, per raons de sostenibilitat mediambiental, a abandonar la combustió de carbó.

L’ús de gas natural per a usos domèstics, econòmics o la generació d’electricitat representa gairebé una quarta part del consum d’energia primària a Espanya. Un 40% d’aquest subministrament arriba a través dels dos gasoductes connectats amb Algèria i la resta es transporta per vaixell en forma de gas natural liquat (GNL). La ruptura de subministrament pel gasoducte principal afecta, doncs, més d’un 20% de la demanda estatal d’energia. Aquesta pèrdua es vol compensar amb les reserves existents, un augment en la provisió de combustible per l’altre gasoducte (Medgaz) i sobretot mitjançant més subministrament de GNL per via marítima.

Mala peça al teler. A les portes de l’hivern, Europa importa un 15% menys de gas que a començament d’any i està patint tant per les dificultats de subministrament dels seus principals proveïdors (Rússia, Noruega i Algèria) com per la insuficient producció d’energia renovable. Una tercera part del descens en l’arribada de gas s’explica per les reticències de Rússia a incrementar l’aprovisionament, més interessada a atendre la creixent i més rendible demanda xinesa i políticament reticent mentre no s’autoritzi l’obertura del nou gasoducte Nord Stream 2. Mentrestant, gestionen la clau del gas amb garreperia i deixen sota mínims les rutes ucraïnesa i polonesa. Però el gruix del problema és ara el subministrament de GNL. Les importacions europees de combustible liquat han caigut a la meitat, pel col·lapse del transport marítim i la forta desviació de comerç cap als consumidors asiàtics.

Més que témer si el subministrament elèctric i de calefacció està garantit, fan patir més les fortes pressions venidores sobre els costos empresarials. La competència ferotge al mercat, les tensions geoestratègiques, la major demanda hivernal i la saturació i encariment del transport avisen que el preu de l’energia no revertirà fàcilment la seva escalada cap al cel. Sempre ens queda el recurs de recórrer a monarquies del Golf o concedir prebendes a tiranies de l’est europeu. Això sí, altre cop demanant una nova pròrroga i penals en el partit de la sostenibilitat.

La gestió de la crisi evidencia tant la vulnerabilitat energètica europea i la seva dependència de règims polítics autoritaris com la distància existent entre els compromisos de transició ecològica i l’execució de les inversions compromeses. La lentitud en el procés de descarbonització ens surt molt cara.