Hi ha voluntat de frenar el progrés de Catalunya?
Les dades del 2021 d’inversió pública estatal han estat particularment escandaloses, però no són una excepció.
Alguna opinió vol posar l’accent en una suposada incapacitat de la societat catalana per gestionar les seves complexitats, com afirmava un editorial d’un mitjà català prou conegut. Les nostres complexitats no són gaire diferents de les de qualsevol altra societat moderna actual i la Generalitat ha executat un encara millorable 88% de la seva inversió en infraestructures entre el 2001 i el 2019. Tampoc és una qüestió de persones. Mai el Ministeri del ram ha estat tan farcit com ara de catalans, començant per la seva ministra i continuant pel president de Renfe i molts alts càrrecs. Tot i així, les excuses que ha posat la ministra són ridícules o directament falses (com ara l’afirmació que “des del 2018 aquest govern ha invertit i executat a Catalunya més que en qualsevol altra comunitat autònoma”). Si no hi ha projectes madurs per executar, com s’ha dit també, és perquè algú no els gestiona quan toca però, en canvi, sí que en gestiona d’altres.
No ens trobem davant una qüestió tècnica sinó essencialment política. En primer lloc, tenim un problema de poder. No hi ha un disseny institucional que garanteixi una influència equilibrada de Catalunya en el poder de l’Estat. La comissió bilateral d’Infraestructures pràcticament no s’ha reunit i quan ho fa atorga una funció purament testimonial als representants catalans. Ni tan sols ara, quan el govern espanyol necessita els vots dels partits catalans, el nostre govern pot influir prou en el disseny i l’execució de les inversions estatals. Què passarà quan no sigui així?
Però l’altre gran problema polític és el del paper subordinat –econòmicament i políticament parlant- que l’Estat ens ha reservat. Després de més de 30 anys d’AVE i de 64.000 milions d’inversió, encara avui la segona i la tercera àrea urbana més importants de l’Estat no estan unides per l’alta velocitat o amb un ample internacional que les connecti amb Europa. O bé, per què l’Estat ha imposat un disseny del corredor mediterrani de mínims? O, per què les obres dels accessos al port de Barcelona –que havien d’haver conclòs el 2012- avui encara estan pendents de l’estudi bàsic?
L’Estat ha estat històricament reticent i recelós d’una excessiva decantació de l’activitat econòmica cap a l’arc mediterrani i actua en conseqüència. No es pot conformar un territori potent com potencialment seria aquest si no té un contrapoder fort –Madrid- que el compensi. El dèficit d’inversions de Catalunya (però també el de territoris com ara València), la gènesi històrica del corredor mediterrani i la hipercapitalitat de Madrid ens ho demostren. I això ens condemna a un futur poc esperançador si no reaccionem.