Les finances dels municipis estan malament, i en alguns casos a la UCI. Hi ha pocs municipis sanejats i amb pocs problemes financers. Aquesta situació no és diferent a la d'altres administracions públiques. La causa es prou coneguda. Es deu a la greu crisi econòmica que hem patit, i que encara amb més o menys intensitat les economies dels diferents països pateixen.

No obstant això, pel cas de les finances municipals la crisi els ha afectat doblement perquè ha significat ploure sobre mullat. Les finances municipals abans de la crisi econòmica ja patien greus deficiències. Per tant, la crisi ha vingut a agreujar la situació malaltissa de la hisenda municipal.

Al meu entendre, fa temps que el finançament municipal necessita d'una profunda reforma. Des de la que hi hagué el 1988, el que s'ha anat fent amb les successives reformes del finançament municipal han estat petits canvis que només han significat afegir pedaços al model de finançament.

També crec que, previ a la reforma del finançament, els governs municipals necessiten de dues altres reformes: una de l'organització territorial i l'altra de tipus competencial. Al nostre país hi ha massa governs locals de petita dimensió, als quals per raons d'economies d'escala prestar certs serveis els suposa uns costos majors. Per tant, s'hauria de fomentar la cooperació municipal, mitjançant mancomunitats, per prestar certs serveis o utilitzar ens de caràcter supramunicipal.

També està pendent una reforma competencial de l'administració local. Fa falta que es delimitin més clarament les competències locals. Una part dels serveis que presten els governs locals tenen caràcter subsidiari, substitueixen en la prestació una administració d'àmbit superior, però el sistema de finançament local no els dóna cobertura financera. A més la legislació estatal i autonòmica, en certes ocasions, obliga els municipis a realitzar més despesa. És a dir, es produeix una despesa induïda sense tampoc haver-hi cobertura financera.

Una vegada fetes aquestes reformes s'hauria d'abordar la del model de finançament municipal. Hi ha dos grans camps d'actuació. Un és en els aspectes tributaris i l'altre en el de les transferències. En el cas de l'IBI, l'impost sobre béns immobles, és necessària una millora del càlcul de la seva base imposable. Això vol dir una millora de les valoracions cadastrals, amb un sistema de càlcul que sigui més àgil i en què els governs locals tinguin més protagonisme. Igualment, les altres figures impositives existents necessitarien reformes i introduir-hi elements que en milloressin la gestió.

Així mateix, les participacions impositives sobre els grans impostos (IRPF, IVA i Impostos Especials) que tenen els ajuntaments s'haurien d'incrementar, principalment la de l'IRPF, i generalitzar-se a municipis més petits, almenys a tots als de més de 20.000 habitants.

Pel que fa a les transferències, s'haurien de modificar els criteris de repartiment de les transferències generals provinents de l'Estat, de manera que responguessin al criteri d'equitat territorial: directament proporcionals a les necessitats de despesa municipal i inversament proporcionals a la capacitat fiscal municipal. Per tal d'adequar-se millor a les necessites específiques de cada territori, una part d'aquestes transferències es podria canalitzar a través de les comunitats autònomes, de manera que aquestes poguessin redistribuir els recursos amb criteris específics més ajustats al territori.

Igualment, s'haurien de desenvolupar més les transferències generals des de les comunitats autònomes als municipis. Actualment, aquestes representen encara una quantia petita dins del pressupost municipal.

En conclusió, és hora que el govern de l'Estat i, en part, també els governs autonòmics emprenguin les reformes aquí esmentades sobre les administracions municipals, i aquestes deixin de ser “la ventafocs del finançament”.