La situació és preocupant i només cal mirar la lluita de captació de dipòsits en la que han entrat. Els números no surten: no pots tenir un actiu remunerat a euríbor més 0,8 i retribuir el passiu al 4,5. Però els mercats interbancaris estan eixuts, i les entitats semblen no trobar altres sortides. Dit això, la composició dels actius pot canviar si es tracta de crèdit provinent de promotors o de clients del país. O si és d'habitatge acabat o no. Si es tracta de sol, aquí la recuperació serà segur més lenta, i més segons on s'ubiqui.

Si l'economia no es recupera aviat, si continuem amb un índex de morositat creixent i els actius de les entitats segueixen perdent valor, en definitiva, si no creem ocupació, el país passarà per una situació greu. Sense revifament econòmic, algunes entitats podran acabar essent història del passat. El pitjor potser és la coincidència en el temps de la pèrdua de valor dels actius i així del preu d'absorció dels seus valors.

No poden ser les caixes, i més les sotmeses al FROB, les puntes de llança del crèdit sense garanties suficients. Qui ha de revifar l'economia són la resta de bancs i el crèdit oficial allà on sigui possible. Demanar a les caixes que assumeixin un risc addicional amb préstecs pel bé del país, és demanar massa. I més en un moment en què les perspectives de creació d'ocupació són poc alentidores. Les caixes han de recuperar la confiança del crèdit mutual, del de la proximitat i de la coneixença del client. Ultimament havien perdut aquest referent i l'han de saber retrobar ara.

Sí perquè no ha tingut més remei. Ara bé, que la Generalitat acabi pagant un 7,75% per tornar els bons és una desgràcia. Els tres punts addicionals que ha d'abonar a les entitats financeres només tindrien sentit si l'entitat col·locadora corregués el risc de quedar-se els bons que no vengui. Però per simple intermediació, aquest marge és exagerat. I si aquest havia de ser el cas, s'havia d'haver allargat el dipòsit a tres o quatre anys. El nou govern que entri previsiblement tindrà problemes per a retornar-ho i es veurà obligat de nou a emetre deute i si és el cas, a pagar tres punts més. El que recull aquest sobrecost és que els mercats no valoren el deute de Catalunya en termes del seu PIB, sinó del magre finançament autonòmic del que disposa. Les coses amb urgència no es fan bé.

Es preveu que el 2010 acabi nul o negatiu i el 2011 amb un creixement encara raquític. I tant de bo m'equivoqui. I és que ara tenim quatre milions i escaig de desocupats, dos milions més respecte de quan l'economia anava molt bé. Sempre que el PIB ha crescut entre dos i tres punts en termes reals, l'economia espanyola ha creat a l'entorn de 300.000 llocs de treball. Per tant, per recuperar el nivell d'ocupació que es registrava el 2007, necessitem créixer set anys entre el 2% i el 3% en termes reals. Tot el que sigui per sota d'això haurem de sumar més anys per a recuperar l'ocupació perduda. Aquesta és la dimensió del problema que té l'economia espanyola. El pitjor és que no s'entreveu un nou horitzó perquè el model productiu no canvia de la nit al dia.

Sí, jo crec en això. Estem més preparats per sortir a l'exterior, tenim relativament millor capital humà i estem més ben situats en els mercats globals que els que han de canviar ‘de negoci' fins ara fàcil del totxo i amb els beneficis de la proximitat amb el regulador.

Hem d'assegurar-nos les capacitats de resposta internes per assumir els canvis socials i econòmics als quals ens enfrontem. L'impacte de la immigració, una població que envelleix i un mercat de treball que castiga la generació jove, que té problemes per tenir un contracte digne requereixen canvis. I això s'ha de fer sobre la base de tres eixos: l'universalisme, l'abast de la prestació i la utilització. Els hem tensat molt tots tres.

L'eix de la demanda l'hem estirat molt perquè som una societat cada cop més envellida, un fenomen al qual se li ha sumat el xoc de la immigració. També hem tensat molt l'oferta perquè la pressió de les noves tecnologies fa que cada vegada sigui més gran el nombre de serveis que s'ofereixen a la ciutadania en el binomi guarir i curar. La població està molt medicalitzada, qualsevol angoixa sembla que l'hagi de resoldre el sector públic. No es pot ser passiu en les tres dimensions esmentades alhora.

És una qüestió de decisió política. Per exemple, es podria restringir l'universalisme en funció de les necessitats relatives i dels mitjans de què disposa cadascú. D'aquesta manera es focalitza el servei gratuït en aquells que més el necessiten. En lloc de fer un universalisme de barra lliure es podrien orientar els recursos als col·lectius més necessitats, de la mateixa manera com es fa en polítiques d'habitatge.

És que altrament, les prestacions podrien continuar augmentant eternament, ja que als polítics els costa molt dir que no. Caldria imitar el que ja fan en altres països com Anglaterra, Suècia, Dinamarca o Alemanya. Allà han traslladat la decisió d'incloure o retallar prestacions, per exemple en el cas de les sanitàries, a una agència en certa manera aliena a la política, d'aquesta manera es treu en bona part la decisió del debat polític i es prioritza el que és assumible donats els recursos políticament decidits. Els anglesos fa temps que van crear el National Institute for Clinical Excelence (NICE). Aquesta agència només incorpora en el catàleg de les prestacions de la sanitat pública aquelles que acompleixen uns mínims de cost/efectivitat predeterminats. És similar al que ha fet la UE atorgant al BCE —autoritat independent— la política monetària i no a l'ECOFIN —ministres dels estats—. La tercera alternativa per garantir el sistema és ser molt generós en oferta però posar frens mitjançant el copagament a la demanda.

Hi ha països a Europa que tenen en el seu catàleg de prestacions els balnearis, o l'homeopatia però en limiten l'accés amb copagament. A casa nostra som generosos en tots els eixos; és a dir, en els àmbits de la demanda, de l'oferta i de la cobertura poblacional.

Depèn dels polítics, el disposats que estiguin a seguir aportant diners a la caixa. El sistema no s'autoregula. Hi ha una demanda molt alta i tothom hi pot accedir sense restricció.

La veig necessitada d'un pacte sanitari. Aquí tenim un 60% dels llits de la xarxa d'hospitals públics concertats, tenim cooperatives i consorcis, la riquesa de models organitzatius i la diversitat política fa més viable els acords. Aquesta mena de teixit associatiu hauria de fer que Catalunya trobés més facilitats per fer un pacte que altres comunitats. Així com s'ha fet en la recerca o la immigració.

Hi ha un sistema de compensació que s'utilitza per als fluxos de malalts que vénen d'altres territoris, tot i que genera insatisfacció. En general, cap comunitat posa dificultats al fet que malats d'altres territoris utilitzin els seus recursos sanitaris. De fet, acostuma a utilitzar-se per justificar que es té un major cost.

No entraré a fer prospectiva perquè crea incertesa, però sí que faré un exercici comptable: la taxa de dependència, multiplicada per la d'ocupació, i per la pensió mitjana respecte als salaris i pel número de jubilats efectius sobre el total de passius és igual a les pensions totals. Si un d'aquests factors puja, perquè tens més passius, o perquè baixa la població ocupada, s'ha de compensar amb els altres si no vols que la despesa pública en termes de PIB es desestabilitzi. Si la població ocupada creixés més ràpidament que la taxa de dependència es podria compensar, però no és previsible que aquesta taxa ja no creixi tant com en el passat. En aquest context, per decidir des de la política pública, només tenim dues possibilitats: o abaixem el nombre de gent que té dret a la pensió o abaixem la pensió mitjana. O cau del cel un increment de productivitat general de l'economia que fa d'Espanya el país de les meravelles.

Sí, o també allargar el còmput amb més anys de cotització perquè la pensió mitjana sigui més baixa. Però crec que s'ha d'optar per un procediment pactat més neutre i just. No tothom ha de jubilar-se als 67 anys. Aquella persona que ja ha estat 45 anys en el mercat de treball encara que en tingui 59 s'ha de poder jubilar.