El Cercle Català de Negocis (CCN) és una associació d'empresaris que té per objectiu ajudar en la construcció de Catalunya “perquè evolucioni de forma natural cap a un estat propi dintre d'un món global”. Ramon Carner, que va sortir enfortit després d'una divisió interna el desembre passat en l'entitat que presideix pel fet d'estar excessivament vinculada a determinats partits polítics, afirma que l'objectiu de l'Estat espanyol és evitar que Catalunya sigui determinant en el terreny econòmic. Diu que el retard de l'Estat a donar suport al corredor del tren mediterrani o la “desaparició” del model català de caixes no són casualitats.

Tal com pinta ara la situació econòmica, sembla que el darrer model de finançament autonòmic tampoc va ser cap meravella?

El CCN ja va denunciar de seguida que el nou sistema de finançament no servia pràcticament per a res, perquè no donava els recursos necessaris per continuar construint Catalunya. Moltes institucions econòmiques del país i el mateix govern van fer veure que es tractava d'un gran acord. Ara s'ha demostrat que teníem raó quan ens queixàvem. L'únic sistema de finançament que podria servir per a Catalunya és que tots els recursos que generem es quedin aquí.

Creu que amb el nou govern valdria la pena intentar buscar un nou sistema de finançament?

Aquest govern ha estat escollit per arreglar l'economia. Molta gent el va votar perquè CiU va prometre un pacte fiscal amb Espanya, un concert econòmic similar al model basc, que permetria disminuir el dèficit fiscal en uns 20.000 milions d'euros anuals.

Però això no és tan fàcil com sembla.

Nosaltres ja vam dir, i ara ho reiterem, que l'Estat no permetrà mai que ens quedem els recursos que generem.

Per tant, quina solució proposa?

El que hem de fer és treballar tothom, administració, empresa i ciutadans, per assolir un estat propi. Només així es podria acabar l'espoli a què estem sotmesos. No és lògic que el nou govern s'amagui darrere les retallades en totes les conselleries i no parli de retallar el dèficit fiscal amb Espanya.

El govern ja ha dit que el pacte fiscal amb l'Estat el vol consensuar amb altres forces polítiques catalanes i després de les eleccions generals el plantejarà de forma oficial.

El problema que tenim a Catalunya és que sempre fem política en funció del que passarà a Madrid. Hem de començar a trencar aquest esquema. De la mateixa manera que els catalans hem estat un país pragmàtic aguantant quaranta anys de dictadura que anava contra la nostra economia, ara hem de ser pràctics i mirar pels nostres interessos. Quan vam acceptar el “cafè per a tothom” ens vam posar al nivell de tots els altres, ja vam acceptar rebaixar les nostres exigències. Espanya ara ens té com una comunitat més. Durant la transició vam renunciar i ara, 30 anys després, continuem fent una política que només mira el que diu i el que fa Madrid. Hem de dir prou!

Amb la globalització ens adonem que el món és més petit. Catalunya hauria de tenir veu pròpia perquè les nostres potencialitats arribin clares als mercats?

Els països que creixeran, els més pròspers del segle XXI, seran els més internacionalitzats i que tinguin empreses competitives. Però Catalunya no serà un país competitiu si no disposa dels diners que genera i si no té una estructura d'estat independent per defensar els empresaris. Només amb un estat propi podrem tenir una Catalunya competitiva. La batalla de la globalització és el món dels empresaris, i els catalans en el món global sempre hi hem estat. Necessitem l'eina de l'estat propi per continuar sent competitius i tenir un territori pròsper.

Però hi veu perills ocults, en aquesta evolució de què parla?

En el segle XXI, en l'àmbit econòmic, ja no hi haurà guerres militars, sinó de mercats, guerres per controlar el poder econòmic. La guerra de l'estat propi ja ha començat, és una batalla econòmica. L'Estat vol anul·lar Catalunya mutilant la seva economia. El Principat ja ha perdut el primer enfrontament, que és l'exagerat retard del tren de mercaderies per al corredor del Mediterrani, amb l'objectiu d'aïllar Catalunya. Ara pot venir el ministre José Blanco i dir que dóna suport a l'eix del Mediterrani, però estic convençut que Madrid i París acabaran posant-se d'acord pel túnel central pirenaic. Catalunya continuarà perdent batalles econòmiques estratègiques perquè així ho voldrà Espanya. Per això hem de fer la nostra política des de Catalunya i no mirar tot el que fa Madrid. Ara és el moment que els catalans hem de ser pragmàtics, lúcids i tenir sentit comú.

L'empresari ha vist que el mercat és el món.

El CCN treballa amb la idea que petites empreses han de poder convertir-se en multinacionals de butxaca que venguin a tot el món. Aquesta és la clau. Però si els impostos van cap a Madrid i no tornen els diners a través d'inversions, ens costarà molt i no tindrem empresaris competitius fora de les nostres fronteres. Moltes generacions d'empresaris, com ara el meu pare, se senten enganyats. Fa trenta anys ens van dir que havíem d'aguantar, que Catalunya seguiria sent el motor econòmic d'Espanya... Ens ho vam creure, i ara ens preguntem per a què ha servit? Espanya ho ha fet bé perquè ha sabut desgastar la força i la il·lusió dels empresaris catalans. I a més hem patit un esforç brutal, cansament i un conflicte permanent.

Però el conflicte permanent amb Espanya és més per la llengua i la cultura que per l'economia.

No, en absolut. La realitat del conflicte és pel control del poder econòmic. La darrera ensarronada és la desaparició del model de caixes català. Espanya marca una taxa de capitalització de les caixes amb uns terminis molt curts que faran que les entitats financeres catalanes –obra social, ajuda a la pime, etcètera– pràcticament desapareguin. Espanya vol anul·lar el sector català perquè ho vol tot per a ella. Les caixes catalanes, si volen sobreviure, han de donar suport a l'estat català.

La pime catalana hauria de buscar mecanismes per créixer en dimensió?

Sí, però no oblidem que una empresa petita també es gestiona millor. Caldria potenciar les unions d'empreses, els clústers, per créixer. No oblidem, però, que sense un estat propi al darrere sempre hi ha més dificultats. La pime és la que aguanta el país, perquè moltes multinacionals estrangeres estan aquí només una temporada.

Creu que la recuperació econòmica arribarà aviat?

Ara no es pensa en inversions ni nous projectes. Fins l'any vinent crec que no hi haurà recuperació. La gent està desencisada. Crec que cal una il·lusió col·lectiva per poder tornar a crear riquesa tal com va succeir als anys setanta.

Quantes empreses estan associades al CCN?

Tancarem l'any amb més d'un miler.

En quines comarques esteu més implantats?

La demarcació de Barcelona és la més ben situada, però Girona no està gens malament. Lleida i Tarragona progressen adequadament. La nova estructura del Cercle preveu un conjunt de delegacions territorials com ara al Gironès, Osona, l'Urgell, el Tarragonès, el Baix Llobregat, el Vallès, el Bages...

La crisi que va viure el CCN a finals de l'any passat, que de poc posa fi a la seva presidència, va ser deguda a la vinculació massa evident de l'associació amb partits polítics?

Ens vam definir políticament i no ho havíem d'haver fet. Ara n'hem après. L'assemblea va tornar a votar la meva junta després de canviar els estatuts per fer constar que el Cercle no s'implicarà en cap partit polític. Només farem política nacional. A la nostra junta ara hi ha membres d'ERC, de Convergència, de Solidaritat o de Reagrupament.

Amb la nova etapa, quines accions noves heu tirat endavant?

Potenciarem les delegacions territorials i, sobretot, hem creat el consell consultiu.

En què consisteix aquesta iniciativa?

El nou consell consultiu està en fase de constitució, però estarà format per un grup d'experts que validaran i ens assessoraran en aspectes econòmics i socials, amb l'objectiu de donar més credibilitat als nostres plantejaments. Imma Tubella, Joan Tugores, Salvador Cardús, Josep Cortadellas, Germà Bel, Antoni Vives o Francesc Sanuy són algunes persones que en formaran part.

Manteniu relació permanent amb altres institucions econòmiques?

Tenim bona relació amb la patronal Pimec o amb Femcat. Amb Foment del Treball no tenim gaire acostament perquè defensa més les grans empreses, que miren més l'encaix amb Espanya. Amb la Cambra de Comerç discrepem en els mecanismes electorals.

Quina imatge es té de Catalunya al món?

Els catalans som treballadors, gent que s'esforça. Els nostres productes estan ben vistos, la seva qualitat és del mateix nivell que els d'Alemanya. El “made in Catalonia” ven. Internacionalment, la imatge d'Espanya ens fa més mal que bé.