Una part important de l'èxit econòmic de la societat catalana dels segles XIX-XX té com a origen la creació d'eixamples. A Barcelona, amb l'aprovació del Pla Cerdà el 1859, i a altres 29 ciutats de l'Arc Mediterrani.

La millor definició de l'Eixample de Barcelona l'ha donada Pere Corominas, economista, polític i assagista (i banquer, i pare del filòleg Joan, el matemàtic Ernest i la psiquiatra Júlia). Corominas, el 1931, explica que Chicago és a punt de celebrar el seu centenari, però que Barcelona, la Barcelona-Eixample, situada just al costat de la Barcelona romana bimil·lenària, “no té gaire més de 50 d'anys”. Segons Corominas, Chicago i Barcelona són producte de la combinació entre grans migracions i industrialització.

Aquesta combinació, a Barcelona, té èxit gràcies a l'aprovació i a la bona marxa del pla d'Eixample elaborat per Ildefons Cerdà i Sunyer. Un enginyer d'obres públiques (i, doncs, en l'època, alt funcionari públic d'un cos altament disciplinat) i, també, un empresari (amb base a Mas Serdà, a Centelles, a la plana de Vic).

Paral·lelament a la seva tasca com a planejador urbanístic (i com a topògraf i estadístic), Ildefons Cerdà va confegir una teoria general dels processos d'urbanització de les societats humanes. De la teoria, en va treure els principis del planejament urbanístic. L'horitzó era: “Urbanitzar el camp, ruralitzar la ciutat”. En concret, una xarxa de vials per a tot tipus de circulacions (inclosos els ferrocarrils i el telègraf) i 1.200 mansanes. Cerdà fa una proposta urbanística nova: uns masos, o en llatí, mansus, de grans dimensions. I per a aquest concepte nou inventa una paraula: mansana. Ve del llatí mansus. També, explica, es pot dir massana, de mas. Poques semblances, per tant, amb les illes de cases situades als carrers. I, res a veure, és clar, amb les pomes.

L'Eixample de la nova ciutat de Barcelona es compondria de 1.200 mansanes de 133 x 133 m. Els conjunts de 5 x 5 mansanes formarien un barri, en total 48 nous barris. Cada barri tindria un centre de serveis, una escola i una església. Els conjunt de 4 x 4 barris formaria un districte. Amb mercat i parc públic. Els sectors, que serien tres, estarien formats per quatre districtes. A cada sector hi hauria: mansanes industrials, un hospital general, i un gran parc central.

Les mansanes estaven situades dins de la xarxa ortogonal de carrers de 20 m. d'amplada (10 m per a vehicles i 10 m per a vianants), creuada per tres diagonals de 50 m. Cerdà va idear una tipologia variadíssima per a l'organització interna de les mansanes (que sempre, això sí, serien de molt baixa densitat). Definiria, així, un nou contenidor urbà capaç d'integrar i enllaçar activitats de tots tipus. Lluny de les propostes de zonificació dels anys 1930, que 70 anys després assajarien de fer entrar llum a les ciutats, que, sense el model d'eixample de Cerdà, havien esdevingut fosques i caòtiques.

Les mansanes, i els eixamples que arribarien, han anat bé: 1) van incidir positivament en la disminució de la mortalitat urbana, 2) van disminuir els temps buits de transports, tot fent més fàcil la mobilitat, 3) van crear les condicions per a la formació de districtes industrials, o clústers, 4) van fer difícils les fortes diferenciacions socials i territorials de les ciutats capitalistes. A partir de 1859, les ciutats industrials dels Països Catalans i, seguint itineraris ben diversos, van anar elaborant, aprovant, i posant en marxa eixamples. Sotmesos, és clar, a les pressions dels propietaris de sòl urbà i urbanitzable. Fent de motor del creixement econòmic i, alhora, reflectint-ne els moviments.

En general, els nous eixamples seguirien el model de xarxa ortogonal i el model de mansanes de Cerdà. En alguns casos, però, com ara l'Eixample de Lleida (1865), de Josep Fontseré o el de Palma de Mallorca (1901), de Bernat Calvet, l'opció seria per a una xarxa vial de tipus radial. En conjunt, entre 1859 i 1922, 30 ciutats de l'Arc Mediterrani, van dissenyar el seu pla d'eixample. O els seus, en plural, ja que en alguns casos (de Sabadell a Alcoi) van ser més de un.