Parlar de recerca i de la seva necessitat ja és un tòpic. D'uns anys ençà els polítics parlen de la necessitat de la recerca i fan moltes declaracions destacant-ne la importància, especialment de la seva aplicació al sector productiu i la transferència de tecnologia o de coneixement.

Les declaracions polítiques a favor de la recerca són rotundes, especialment quan es fan davant dels científics. Són manifestacions que sempre agrada escoltar, però cal veure el seu reflex en el pressupost públic. Val a dir que quan els governants les fan no sempre pensen en els investigadors i el pressupost. Sovint desitgen influir a les empreses que haurien de destinar part dels seus beneficis a R+D+I. La innovació contínua, sovint fruit de la recerca, és la que fa competitives les empreses. Justament és la falta d'innovació en el sector productiu una de les raons per les quals els problemes econòmics que tenim són més grans que els d'altres països veïns.

Malauradament els recursos que es destinen a R+D+I són insuficients i són lluny de la tinta que generen les declaracions sobre la seva importància. La distància entre el discurs polític i el pressupost és considerable. En els darrers anys s'han destinat moltes hores a elaborar plans d'innovació, programes de recerca, s'han dissenyat estructures, algunes han estat útils i altres menys, per promoure la recerca, però malgrat això les coses no acaben de funcionar.

Com que sempre ens comparem els uns amb els altres, ens agrada dir que Catalunya té una situació relativament bona. No ho és si ens comparem amb els països de referència, però potser sí si ens comparem amb la mitjana de l'Estat. De totes maneres cal separar el que són els resultats de la recerca, la recerca bàsica, i el que són els recursos, referits a percentatge del PIB, que cada comunitat destina a R+D+I. Són coses completament diferents.

Si ens fixem en la primera, la recerca bàsica, Catalunya és, sens dubte, líder a l'Estat. És el resultat d'una encertada tasca encetada a començament del decenni passat i que, malgrat les vicissituds pressupostàries negatives, s'ha mantingut i ha donat fruits. Tanmateix, les coses no són iguals quan ens referim al percentatge del PIB invertit pel conjunt de la societat catalana. Segons les darreres dades publicades per l'INE, referides al 2009, Catalunya hi va destinar l'1,68% del PIB regional. A una distància considerable trobem Navarra (2,13%), el País Basc (2,06%) i la Comunitat de Madrid (2,06%).

La diferència s'explica perquè les despeses internes de les empreses en R+D al País Basc equivalen a l'1,59% del PIB regional mentre que a Catalunya només fou el 0,98%. A la Comunitat de Madrid fou un 1,13% i a Navarra, un 1,47%.

El règim fiscal del País Basc i Navarra fa que els recursos que administren siguin més elevats i una part es destina al foment de l'R+D+I. Paradigmàtic és el cas d'Innobasque, que a més de tenir recursos els gestiona amb intel·ligència. Les diferències entre el País Basc i nosaltres són grans i creixents. Només cal mirar els efectes de la crisi en un país i en l'altre.

Catalunya només va una mica millor en la despesa interna feta per les universitats, un 0,39% del PIB regional. La Comunitat de Madrid, el País Basc i Navarra en dedicaren el 0,36%, el 0,36% i el 0,46%. És destacable l'esforç fet en recerca per l'administració pública catalana i la universitat i la capacitat de captar recursos competitius d'aquestes darreres institucions, cosa que permet que la seva despesa interna en R+D sigui acceptable.