Una mirada en perspectiva envers els esdeveniments històrics que han marcat els nostres darrers segles ens aporta la clau d'allò que ens defineix com a col·lectiu i com a nació conscient de ser-ho. Les múltiples desfetes sofertes al llarg dels anys i els sistemàtics intents d'eliminació que des de fa tant de temps hem patit per part del govern espanyol de torn, no han minvat la nostra capacitat de supervivència com a poble.

Així veiem com la derrota del 1714, la sagnant repressió posterior imposada pels Borbons i l'aplicació de l'encara mai derogat Decret de Nova Planta, cops duríssims a la nació catalana i a la seva economia, amb el permanent espoli fiscal i humà que encara avui no ha acabat, no han aconseguit més que deixar en somort al llarg de llargues dècades allò que els catalans tan bé sabem fer: sobreviure a les catàstrofes amb les quals periòdicament ens castiga l'Espanya castellana. I així, preservar la nostra identitat i la nostra llengua, i seguir construint el nostre futur.

No debades constatem com, a la fi d'un convuls segle XIX i al bell mig de la nostra Revolució Industrial, la llengua catalana es retrobava amb la cultura i tornava al carrer, brollant renovada i orgullosa des del fons de cada llar. Un nou impuls econòmic posava en marxa les nostres fàbriques i els nostres ferrocarrils.

Com, en definitiva, la Renaixença ens portava el modernisme i omplia les nostres viles i ciutats de monuments que encara avui són referents al món.

Catalunya, emparedada entre dos estats depredadors, ha sabut sobreviure a múltiples intents de genocidi cultural i humà, com el que va practicar el franquisme al llarg de gairebé quaranta anys. El poble català i els seus sovint acomodats ens representatius van intentar, il·lusos, trobar un encaix dins d'un Estat espanyol que, paral·lel a la democràcia de conveniència instrumentada, ha continuat immune als nous aires i ha seguit fidel a les seves essències més reaccionàries.

I avui, davant l'evidència de no tenir cabuda dins d'un estat que tan sols ens vol pel que li aportem i que ens menysté pel que som, estem molt a prop del final del carrer.

Ara Catalunya, encerclada entre la crisi global i la que artificialment ens provoca Espanya amb la permanent sagnia a què ens té sotmesos, ha entès que el camí ja endegat cap a la independència no pot tenir retorn.

Podríem trobar un símil empresarial a allò que Catalunya és i el que ha fet al llarg dels darrers tres-cents anys, talment com si el nostre país fos una empresa que permanentment ha de lluitar amb competències sempre deslleials. Una empresa sòlida, amb un fons d'armari molt potent. Dúctil, adaptant les seves estratègies a les dificultats de cada moment històric. Creativa, convencent propis i també estranys de la seva capacitat innovadora. Agressiva, ara portant el seu màrqueting a aquells mercats que li són el futur.