El panot Flor de Barcelona, o dels quatre pètals ha estat inclòs dins la llista de les 116 icones turístiques de Catalunya, que va ésser confeccionada, a petició de l'Agència Catalana de Turisme, per l'IEC, l'MNAC i el FAD, la màxima autoritat acadèmica, el més gran museu nacional i una important associació de dissenyadors.

Aquest peça de ciment hidràulic prefabricat del paviment de les voreres de la ciutat de Barcelona té el seu origen en un concurs convocat per l'Ajuntament de Barcelona el 1906. S'hi van presentar set empreses productores de materials de construcció: Butsems i Fradera, Cabriuja i Seguí, Escofet, Fontcuberta, Fortuny, Orsdà i Vda. de Joan Vilà. El concurs el va guanyar la casa Escofet, que havia estat creada el 1886.

Fins aquell moment, les ordenances municipals aprovades per l'Ajuntament el 1857-59 a partir dels informes de M. Garriga i Roca, F. Daniel i Molina i Ildefons Cerdà, establien que els carrers que s'havien de pavimentar de la ciutat ho fossin amb llambordes de granit i pedra de Montjuïc. Les llambordes de les voreres serien de 80 x 30 cm de superfície i 40 cm d'alçada. Des de finals del XIX, la nova tecnologia dels mosaics hidràulics de ciment pòrtland permetia la fabricació en sèrie de rajoles per als interiors de les cases, i de panots, les rajoles per als paviments del carrer. Les mides dels panots serien més reduïdes: 20 x 20 cm de superfície i 4 cm d'alçada.

Els estudiosos/observadors han identificat uns 18 models diferents de panots a la ciutat de Barcelona: de 4 pastilles quadrades, de 4 pastilles amb 4 cercles, de 5 barres o macarrons, de 3 anelles concèntriques, de 16 tacs, de 50 tacs.

El model més apreciat, més icònic, és el denominat Flor de Barcelona, amb quatre pètals. El dibuix d'aquest model ha estat utilitzat, als darrers anys, com un element de identificació/diferenciació de tot tipus de productes. D'altra banda, les rajoles hidràuliques d'interiors dissenyades per grans figures del Modernisme (Alexandre de Riquer, Domènech i Muntaner, Josep M. Pericas, Puig i Cadafalch, Gaudí) han esdevingut objecte de culte entre els afeccionats a les antiguitats d'arreu del món. El 1904, Gaudí dissenyà per a l'interior de parts de pisos de la Casa Milà uns panots verds hexagonals amb relleus marins, que, al 1996, seran reproduïts i fabricats per Escofet per pavimentar el passeig de Gràcia.

A partir de 1916, la producció de panots per a l'Eixample de Barcelona es disparà. També, a altres ciutats, amb altres models. Per exemple, al 1936, les rajoles l'espiga de Súria. I, a més d'Escofet, també amb altres empreses. Per exemple, Mosaics Capdevila, de 1932.

A partir de 1979, els nous ajuntaments democràtics es proposen refer les ciutats i fer-les més properes a les necessitats bàsiques dels ciutadans. A partir de 1986-90, l'Ajuntament de Barcelona, el Servei d'Elements Urbans, amb l'arquitecte Rafael de Càceres al capdavant, dissenya el Gual 120. És un conjunt de, inicialment, 3 + 8 peces de granit de 120 cm de llarg, amb un màxim d'un 12% de pendent a la seva zona central, que fa de transició entre les voreres i les calçades, i permet evitar el sotracs dels cotxets de les criatures i les cadires de rodes dels qui tenen mobilitat reduïda.

Serà un dels factors que poden ajudar a explicar el caràcter acollidor de la ciutat. O, si es vol, una de les moltes petites/grans actuacions públiques/privades que han contribuït al sorprenent èxit europeu ( i mundial) de la ciutat de Barcelona.

La raó del Gual 120 és simple: aquest tipus de gual fa possible que pràcticament tothom pugui sortir al carrer i moure's pels carrers i les places dures de la ciutat amb una certa comoditat. En 20 anys (1990-2010) als 2.617 km de voreres de Barcelona, l'Ajuntament de la ciutat ha arribat a incloure-hi un total de 10.056 Guals 120. I, també, 25.909 guals de tipus més petit: Guals 60, Guals 40 o Guals 20. El model Barcelona també són aquests 10.056 guals.