Focus

Els comptes entre estats i aspirants

No hi ha un únic model per al repartiment d'actius i passius quan un país es planteja la independència. Molt sovint la tria la determina la urgència, la pressió o la previsió

El Banc Mundial ha establert les bases per a futures negociacions
La dissolució és la principal via per la qual han optat els països que s'han independitzat
Sense acord, el deute es reparteix equitativament, segons la fórmula del prorrateig

De proclamacions d'independència unilateral, secessions i dissolucions acordades, i de referèndums que cerquen la creació d'un nou país n'hi ha per triar i remenar en la història. Dins de la història moderna, els més referenciats i/o pròxims respecte al procés que s'està vivint a hores d'ara a Catalunya són, bàsicament, cinc: Escòcia, el cas més recent; el Quebec, que ja ha dut a terme dos referèndums per a la independència, amb resultats ajustats però insuficients; les repúbliques bàltiques, dins del procés de desintegració de la Unió Soviètica; la dissolució de Txecoslovàquia, i les noves repúbliques nascudes arran del conflicte bèl·lic a l'ex-Iugoslàvia. Cadascun dels processos ha seguit un procediment diferent en el repartiment d'actius i passius. Les lleis internacionals deixen la porta molt oberta als pactes entre els protagonistes.

A Txecoslovàquia es va optar per la dissolució i per l'aplicació del mètode del prorrateig basant-se en la població per distribuir els actius i passius existents, que havien d'assumir les noves repúbliques de Txèquia i Eslovàquia. Escòcia optava per la secessió, utilitzant el mètode del prorrateig, però no basant-se en la població tan sols, per al repartiment del deute i dels béns, una opció que finalment també es va aplicar a les noves repúbliques bàltiques en la seva separació de l'ex-URSS, sense carregar cap deute, per exprés desig de la futura Rússia. El Quebec també va manifestar la intenció de fer servir la secessió amb prorrateig d'actius i passius en el procés independentista que no va acabar prenent forma. A l'ex Iugoslàvia, on es va optar per la dissolució, el repartiment va ser proporcional, basant-se en variables com ara la població, també va ser l'opció triada per al repartiment d'actius i passius. Així, tot i les diferents modalitats de fer efectiva la independència, allò que fins ara han demostrat els processos que han desembocat en el naixement de nous estats és que la dissolució o la secessió no comporten la desaparició de les relacions jurídiques a tots els nivells, i que no hi ha cap llei internacional que impedeixi el naixement d'un nou estat.

Segons la Comissió de Dret Internacional –organisme creat per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1947 per codificar i promocionar el dret internacional, responsable de tractats o instruments internacionals com la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats o la Cort Penal Internacional–, “la dissolució d'un estat té lloc quan aquest i les parts del seu territori esdevenen estats individuals” –secessió–, o bé quan “parts del seu territori esdevenen estats independents i l'estat original deixa d'existir” –dissolució–.

Normes concretes.

Des del naixement de les Nacions Unides, el principi de l'equitat en el prorrateig ha dominat el repartiment del deute en aquests processos. Les normes concretes que ho regulen es recullen en l'article 41 de la Convenció de Viena, que especifica que, en absència d'acord –com es va produir durant la negociació per la dissolució de l'ex-Iugoslàvia–, la regla que cal observar és el pas del deute de l'estat en proporcions equitatives als estats successors “tenint en compte en particular els béns, drets i interessos que passen als estats successors en relació amb el deute d'estat” (P.K. Menon, The succession of States and the Problem of State Debts, 6B.C. Third World L.J. 111 (1986), http://lawdigitalcommons.bc.edu/twlj/vol6/iss2/2).

La secessió o la dissolució comporten, segons la legislació internacional, conseqüències molt diferents per als països implicats. Els països que van néixer durant el segle passat van acollir-se majoritàriament a la fórmula de la dissolució.

“En el cas de secessió, el nou país queda fora de les organitzacions i tractats internacionals als quals pertanyia l'estat principal, i si vol tornar a formar-ne part, n'ha de sol·licitar l'ingrés. En canvi, en cas de dissolució, els països resultants comencen de zero i, com a nous països que són, han de sol·licitar l'ingrés als organismes internacionals als quals vulguin pertànyer o renovar els tractats o compromisos que desitgin continuar. Si Catalunya optés per la dissolució, estaria en millor posició per negociar el repartiment del deute amb Espanya”, assegura Ana Stanic, advocada eslovena establerta a Londres –i aviat a Barcelona–, on va fundar el 2007 el despatx E&A, especialista en dret comunitari i litigis entre estats. Stanic, filla d'un dels responsables de l'organització del referèndum d'independència d'Eslovènia, és una gran coneixedora del procés català.

Establir la via.

“És important establir la via que es tria”, assegura. En el cas de Rússia, explica Stanic, “l'URSS es dissolia i naixia Rússia com a nou país, però llavors el govern rus va adonar-se que si optava per la dissolució perdria les seves posicions en els organismes internacionals i hauria de tornar a demanar el seu ingrés. I això no ho volia. Així doncs, van proposar a la resta d'estats que s'optaria per la secessió, amb l'objectiu de no perdre el seu lloc en els organismes internacionals. A canvi, la nova Rússia va assumir la totalitat del deute”.

El principal escull en les negociacions de les independències recents ha estat identificar els actius i comptabilitzar els passius. En el cas iugoslau, el Fons Monetari Internacional (FMI) va establir les bases per repartir el deute i ho va fer segons el conveni internacional sobre la successió d'estats en béns, arxius i deutes, que combina dades com la població, les exportacions i el producte nacional brut, entre altres.

Els actius.

A l'ex-Iugoslàvia, primer es va negociar el passiu i més tard es va entrar en els actius, i Sèrbia va ser la gran beneficiada. Per això, segons Stanic, “és important que Catalunya, que té temps per fer-ho, identifiqui tots els seus actius, fora i dins del país, n'aixequi acta i els immobilitzi, perquè després, a l'hora de negociar el repartiment del deute amb Espanya, el prorrateig beneficiarà Catalunya perquè assumirà un deute menor”.

Garantir que els creditors cobraran és un dels principals neguits quan un país proclama la seva independència. En aquest sentit, l'actuació del Banc Mundial en el procés iugoslau va establir dos precedents importants per a futures negociacions: primer, es va confirmar el principi del dret internacional consuetudinari que el deute contret passa als futurs estats i, segon, es va adoptar la regla de beneficiari final, com un mecanisme per a la divisió del deute.

Escòcia, que va realitzar el referèndum per a la independència el 18 de setembre del 2014, plantejava en el seu full de ruta, el document Scotland's Future, que s'havia de buscar l'acord amb el Regne Unit per al repartiment del deute nacional,“prorratejat tenint en compte la contribució històrica a les finances públiques del Regne Unit per part d'Escòcia, o bé basant-se en la població”, tot i que fonts governamentals s'han decantat a favor de la primera opció. “El procés, inclòs el refinançament del deute i els terminis corresponents, es planejaran i fixaran per endavant per tal que els mercats vegin que es tracta d'un procés transparent, predictible, ordenat i de baix risc”, destaca el document.

La Unió Europea té ara sobre la taula dues reivindicacions d'independència: Escòcia, que tornarà a reclamar-la quan s'asseguri el percentatge de vots favorable, i Catalunya. “Si Escòcia i Catalunya anessin plegats en aquest camí tindrien més força, no en tinc cap dubte”, assegura Stanic, que diu que “per demanar la dissolució, Catalunya no necessita el sí de l'Estat espanyol”.

“La UE faria bé d'acollir Escòcia i Catalunya”

Marta Sardà

Daniel Turp, exvicepresident del Partit Quebequès i autor d'articles sobre la sobirania del Quebec, segueix de ben a prop el procés català.

Hi ha un únic criteri per al repartiment d'actius i passius en un procés d'independència?
En absència d'acord entre estat successor i predecessor, la norma relativa a la distribució dels actius i passius que es podria aplicar és la referent al criteri de “proporció equitativa”, al qual es fa referència a la Convenció de Viena de 1983 sobre la successió dels estats en matèria de béns, arxius i deutes, i més precisament en els seus articles 17 i 40. Tanmateix, aquesta convenció encara no ha entrat en vigor i Espanya no en forma part, a més que no té el consens dels experts en dret internacional. Per tant, crec que seria inadequat i inviable aplicar-la. Tot i això, fins ara s'han utilitzat diversos criteris, com ara els beneficis històrics, el percentatge de població o el PIB. Aquests enfocaments es van discutir al Quebec, per al referèndum del 1995, però no es va optar per cap d'ells.
Quin seria el més adient per a Catalunya?
Aquell que li permeti obtenir una proporció equitativa dels actius espanyols i l'assumpció d'una proporció equitativa dels deutes.
Dissolució o secessió?
Tant si Catalunya esdevé un estat a través d'un o altre procés, s'han d'aplicar els mateixos criteris en la distribució de la propietat estatal i dels deutes, és a dir, una distribució equitativa.
Catalunya i Escòcia haurien d'unir esforços?
Sí, han de caminar junts cap a la independència. I afegiria, en el millor interès de la UE i dels seus estats membres, que s'hauria de reconèixer el desig democràtica d'Escòcia i Catalunya de ser estats independents i membres de la UE.
Creu que és legítim el desig de catalans i escocesos?
I tant. He estat testimoni, com a observador, de les últimes consultes a Catalunya, i he quedat impressionat per la cultura democràtica en què es fonamenta aquesta voluntat, pels processos organitzats pel govern i el parlament, així com per la societat civil, per permetre que aquesta voluntat s'expressi.
Així, Catalunya i Escòcia, futurs nous estats de la UE?
Si la UE és una veritable unió de països democràtics, ha d'acceptar i donar suport a la voluntat d'aquests pobles. I també s'ha de dir de manera molt clara que haurien de ser ben rebuts com a estats membres de la UE.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a