El 19è Congrés del Partit Comunista Xinès (PCC) clausurat el 25 d’octubre, va entronitzar al president Xi Jinping com el gran emperador vermell, el nou timoner que impulsarà “el gran salt” definitiu de Xina cap a un lideratge polític i econòmic mundial que es preveu consolidar a meitats del segle XXI. El PCC, que celebrarà el centenari de la seva fundació en 2021, va equiparar la figura de Xi Jinping a la del fundador Mao Zedong, mort el 1976, i del reformista Deng Xiaoping, que va propulsar les reformes econòmiques a partir de 1978. Però, a diferència del prudent Deng, l’actual president, que va iniciar el seu primer mandat el 2013 com un capdavanter reformista, va fer gradualment un gir polític més conservador i nacionalista i va anar acumulant poders fins aconseguir governar sense amb prou feines oposició interna. I per aconseguir-ho va utilitzar la lluita contra la corrupció per eliminar contrincants. Convergeix a les seves mans la presidència de la República, la secretària general del PCC i el comandament de l’exercit. Cap altre líder xinès no ha concentrat tant poder des de l’època del camarada Mao. Al Congrés no es va assenyalar un possible successor a partir de 2022 i en un més envellit politburó del partit-estat no va entrar l’esperada sisena generació de dirigents xinesos nascuts als anys seixanta.

Xi, de 64 anys, podria romandre en el poder més enllà dels dos mandats de cinc anys, fins a 2032 o 2037, i continuar com el gran guia ideològic del renaixement definitiu d’una Xina que encara recorda les humiliacions imposades per Occident a partir de les guerres de l’opi al segle XIX. El 19è Congrés del PCC va aprovar el llibre de ruta proposat per Xi a desenvolupar en dues etapes: una primera fins al 2035 per consolidar la modernització econòmica i la innovació tecnològica del país, i una segona fins a l’1 d’octubre de 2049, any de commemoració del centenari de la fundació de la República Popular, en el qual Xina ja serà el líder mundial en els àmbits polític, econòmic i militar. Però l’Imperi del Centre aconseguirà la més alta cima abans del previst aprofitant el buit polític que EUA i la UE vagin deixant en l’escena internacional.

El Congrés va elevar als altars “el socialisme amb característiques xineses de Xi Jinping per a una nova era”, una doctrina oficial que s’inclourà en la vigent Constitució de 1982. Va ser aprovada unànimement pels 2.200 delegats sense un sol vot en contra i reafirma el “model xinès de creixement econòmic sense pluralisme polític”. El PCC no permetrà cap dissidència política i intel·lectual que discuteixi la seva primacia encara que sigui a costa d’un major control polític i social de les emergents classes mitjanes de la societat civil xinesa. El règim també es basa en la tradició històrica i cultural confuciana que pregona la concentració de poders i la jerarquia política i social. Les referències a l’harmonia social o les característiques xineses se sustenten en el confucianisme. Avui, el sistema autocràtic xinès es presenta al món com una alternativa a l’occidental. Un model que Pequín desitja expandir i pot arrelar en determinats països emergents o en vies de desenvolupament del continent asiàtic i africà que reben gustosament les creixents inversions xineses.

Xina ha reemergit com una gran potència econòmica. Des dels anys quaranta, el PIB s’ha multiplicat per quaranta i la taxa de pobresa ha passat del 80% de la població al 10%. El creixement es va disparar a partir de l’entrada xinesa a l’OMC el 2001 gràcies al sector exterior i a les inversions en grans infraestructures que han modernitzat el país. Pequín està finançant la One Belt, One Road, una iniciativa estratègica per obrir les rutes de la seda que potenciïn les connexions terrestres i marítimes de l’Imperi del Centre amb l’exterior. I per finançar-les va constituir institucions com el Banc Asiàtic d’Inversions en Infraestructures. Però li falta molt per ser una potència tecnològica i innovadora a l’altura d’EUA i la UE. I no serà fàcil aconseguir-ho per les especials característiques del règim xinès.