opinio

Compensar els costos amb escreix

En l’endemig, una altra jornada de vaga que paralitzà el país, però fou menystinguda pel govern espanyol i els mitjans afins. Això fins que el president de la CEOE ha sortit exclamant-se de la “barbaritat” d’hores perdudes amb motiu de vaga a Catalunya durant el mes d’octubre. No l’hem sentit, però, queixar-se de les hores que es perdran per haver convocat unes eleccions il·legítimes en dia feiner

El discurs de la por en l’àmbit econòmic va guanyar un sobtat protagonisme a partir del referèndum de l’u d’octubre i l’aturada de país de dos dies després. Les facilitats, quan no directament pressions, perquè les empreses traguessin la seu social de Catalunya, buscaven assimilar el trasllat de seus a marxa de centres productius i a pèrdua d’ocupació i de riquesa. Fins que va arribar el 155. Aleshores el discurs va començar a virar en una nova mostra de cinisme oficial. Segons De Guindos, les empreses podien tornar perquè s’havia restablert la seguretat jurídica. El candidat popular, García Albiol, va reclamar avantatges fiscals –quins?, de qui?- perquè tornessin i d’altres s’hi van apuntar fins que el ministre ho va tallar en sec. Fins i tot Rajoy es va permetre el luxe de demanar a les empreses catalanes “que se queden” davant l’auditori revellit de Foment del Treball i mentre seia a taula amb el principal executor del trasllat de seus de les grans empreses.

En l’endemig, una altra jornada de vaga que paralitzà el país, però fou menystinguda pel govern espanyol i els mitjans afins. Això fins que el president de la CEOE ha sortit exclamant-se de la “barbaritat” d’hores perdudes amb motiu de vaga a Catalunya durant el mes d’octubre. No l’hem sentit, però, queixar-se de les hores que es perdran per haver convocat unes eleccions il·legítimes en dia feiner.

Estem en permanent campanya electoral i el continu degotall de notícies que alerten de la pèrdua d’empenta de l’economia catalana pretén desmoralitzar el votant independentista perquè es quedi a casa el 21-D, amb la derrota de la candidatura a l’Agència Europea de Medicament com a tema estel·lar. Una candidatura que, malauradament, després es demostrà que no era tan potent com ens havíem volgut creure, però que serví per reblar el clau de tots els perjudicis econòmics que ens genera el calendari polític.

Les males notícies econòmiques es basen en dos tipus d’indicadors. Els primers estan vinculats sobretot al consum i al turisme, que són les activitats més sensibles a la conjuntura. Quant al consum –comerç, oci-, no es pot negar que les tensions dels darrers dos mesos tendeixen a fer retardar compres o a suspendre activitats culturals. La bonança climàtica, però, ha tingut també molt a veure amb la reducció de les vendes a l’octubre –que també s’ha produït en tretze comunitats autònomes més i que a Catalunya és lleument inferior al retrocés del mes de febrer–. Tanmateix, és clar que, si el segment més implicat en el procés d’independència són les classes mitjanes i aquestes són les principals protagonistes de les compres no quotidianes i del consum cultural, aquestes activitats resultin més afectades. De totes maneres, la primera quinzena de novembre i el Black Friday semblen haver revifat les compres.

Quant al turisme, és indiscutible que les continuades accions i demostracions policials preocupen sobretot els visitants més pròxims, que són els que estan més informats. Però en plena espiral alcista, una mica de replà no hauria de preocupar-nos gaire. I el mateix podríem dir dels inversors immobiliaris estrangers. En tot cas, els atractius de Barcelona i Catalunya resten intactes i l’impacte serà limitat i passatger, com passa en totes les crisis puntuals que afecten un país o una ciutat.

Els segons indicadors en realitat són les prognosis. Diverses patronals i fòrums empresarials posen el crit al cel reclamant estabilitat per continuar amb el business as usual. Un dels més bel·ligerants ha estat el Cercle d’Economia, encapçalat, per cert, pel president d’una gran companyia immobiliària que ha decidit traslladar la seu. Els organismes internacionals com l’OCDE, que ja fa un any alertaven del previsible alentiment de l’economia espanyola derivat de la frenada en el consum –que ara ja no es beneficia del consum ajornat durant els anys de crisi- i la demanda interna, ara adverteixen que l’economia, espanyola, patirà els efectes de la inestabilitat si aquesta continua. I cal recordar que Catalunya sempre exerceix d’avançada en el cicle econòmic espanyol, tant a l’alça com a la baixa.

Com deia Sánchez-Merlo, exdirectiu de la Sareb i antic home de confiança de Leopoldo Calvo-Sotelo, un d’aquests dies “el fracàs de l’intent independentista que ha esdevingut un default de credibilitat pot produir més mal que la seva victòria”. Per tant, la recepta és clara: els inevitables costos de la transició cap a un nou estat només podran ser compensats, i ho seran amb escreix, en cas de d’assolir l’objectiu de consolidar la república catalana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a