Els partits independentistes han de fer govern, perquè és el mandat de la gent. Cal una legislatura que doni estabilitat. També per intentar trobar un espai de diàleg, rebaixar la tensió, representar el màxim nombre de catalans i defensar el que creguin convenient. Com ara la independència dins les lleis que els han permès guanyar les eleccions.

Ni ERC ho veu clar. Això no existeix, perquè a la pràctica és impossible que, a un president, se li pugui fer el control parlamentari a distància. S’ha de ser al Parlament per respondre l’oposició, on hi ha la sobirania del poble.

És una decisió personal i dels seus partits, però la situació política no es podrà normalitzar mentre hi hagi gent a la presó. Volem poder asseure’ns a una taula on tothom faci una mica d’autocrítica per veure com podem intentar trobar solucions per als molts problemes que tenim. Hauríem de trobar vies de negociació per intentar que ningú hagués de renunciar a res i que el debat de cap a on anem fos el de les idees, en lloc de qui pot anar a la presó. Estem en situació de bloqueig, per culpa de Rajoy, però també del govern català.

Hi ha una pugna dins els partits independentistes sobre com s’ha d’enfocar la nova legislatura i caldrà veure qui s’imposa. Estem disposats a parlar per trobar solucions de desbloqueig.

El PSC no som en aquest bloc del 155.

Sí, però sempre vam dir que la declaració unilateral d’independència no portaria res de bo. Una de les coses dolentes que ha portat és el 155, que al final ha servit per convocar eleccions. Gran part del problema és el PP, a qui cal fer fora al més aviat possible. Però des d’aquí també s’ha de fer autocrítica.

Cada ajuntament és un món i la clau de vot de les eleccions municipals és diferent. En tot cas, Cs i el PP són part del problema, però a qui primer es va oferir un acord a la ciutat de Lleida va ser al PDeCAT i el va rebutjar. Un dels errors més grans del procés ha estat expulsar el PSC de determinats ajuntaments. Segur que el govern de Lleida estaria encantat de tenir més opcions per pactar cada decisió.

Això és el que hem intentat explicar, però s’ha imposat la polarització. A part d’estirar la corda, aquest 50% té alguna opció per al país? El que està passant és que es menysprea l’altre 50%. La gent ha de decidir quin ha de ser el futur de Catalunya; i en aquest moment ha decidit que ens moguem entre una cosa i la contrària.

No. Ells el que pretenien és fer realitat el seu projecte polític, sí o sí. Quan et situes aquí i infringeixes la llei vol dir que no estàs disposat a escoltar ningú. No anava tant de dret a decidir com d’independència. I concretament, de declaració unilateral.

A nosaltres, ja ens van enganyar un cop, dient-nos que l’important no era la independència, sinó que els catalans poguessin decidir amb garanties. Aquestes eleccions, el referèndum pactat l’han defensat els comuns i són a qui ha anat pitjor. Si ens han de tornar a enganyar, tornant a tirar pel dret, que no ens hi comptin.

Parlar i escoltar, del que faci falta, però nosaltres ja tenim una solució: la reforma federal, el finançament, el respecte a la cultura i la llengua i el blindatge de competències. Però nosaltres no infringirem la llei, i ells han de reconèixer que tampoc poden fer-ho.

El gran fracàs de l’independentisme és el resultat de Ciutadans. Evidencia que una part de la ciutadania n’estava farta. Cada persona és una clau de vot particular, però també hem despertat el monstre espanyolista a Catalunya. N’hauríem de fer autocrítica tots. Nosaltres ja ho fem: hem de ser més al carrer i jo crec que hauríem d’haver pujat més el to cap els que no ho estaven fent bé. És a dir, la dreta i l’independentisme.