[Joan Sallent] Es va activar arran de la història que ens va explicar el José de les seves vivències a El Salvador. [José Hernández] Jo soc d’allà i per Nadal hi vam anar i convidar a menjar els nens pobres. Un d’ells portava les sabates trencades per la meitat i li vaig dir al meu fill que li regalés les seves. Em va dir que li feia pena menjar amb aquell nen al costat, no perquè portés les sabates trencades, sinó perquè veia que nosaltres teníem coses que ells no podien tenir. Al final les hi va donar i, a l’hora de sopar, veies la felicitat de l’altre nen. Va sortir un Nadal inoblidable. L’endemà vam anar a banyar-nos en un riu i vam decidir posar-nos a jugar a futbol en un camp ple de pedres, sorra i forats, i veig que s’asseuen, es posen en filera i es treuen les sabates. Els vaig preguntar per què ho feien, i em van dir que era per no fer-les malbé, ja que després no en tindrien cap més.

[J.S.] Amb la història de treure’s les sabates ens va venir la idea d’intentar fer algun tipus d’ajuda humanitària. I va sorgir la idea de recollir material esportiu, però parlant amb el José, el dubte que teníem era si arribaria al lloc correcte o no. I aquí sorgeix la figura de Xevi Marcé, que havia sigut el director i coordinador de les escoles del FC Barcelona i ara està al Manchester City. Li vam demanar si tenia algun contacte allà, va trobar el projecte molt interessant i va dir que ens ajudaria. Estem en això. Primer veurem quant material recollim, l’Ajuntament ens cedeix un local i hem de concretar amb el Xevi com fer-ho arribar allà. Ens obsessiona que arribi als nanos. [J.H.] D’aquesta manera matem dos ocells d’un tret; que els nanos d’aquí el diumenge no es quedin a casa amb les màquines, davant la tele o al sofà i, a la vegada, aconseguim material esportiu per als d’El Salvador.

[J.S.] En exposar-ho a l’Ajuntament teníem clar que volíem que els partits es juguessin al carrer i no en un camp de futbol. I es faran en una pista que hi ha al costat de la piscina coberta, a partir del diumenge 29 d’abril, i on s’hi posaran dues porteries. També posarem un panells on s’explicarà la història del José i que recollim material. Els partits tindran el seu propi reglament, no són partits de futbol 7. El reglament es donarà amb les inscripcions que estan obertes fins al 26 d’abril al Punt Jove el Pipa [J.H.] Es farà com es juga allà. Es diu Gol saca gol i les normes es posen abans de començar. Es decideix, per exemple, si en marcar un gol pots treure un jugador a l’equip contrari i, si en marcar ells el poden recuperar... O pots decidir que per un gol tens un parell de begudes, etcètera. [J.S.] Els equips han de ser de 7 a 10 nens i poden ser mixtos. El preu és de 20 euros que es destinaran a la compra de material esportiu. El torneig es farà un diumenge sí i un no fins al 8 de juliol.

[J.S.] Ens hem trobat tres vegades amb l’Ajuntament i fa dos mesos que en parlem. Hem de veure quina resposta té per veure com ho fem, però si funciona es podria intentar portar el torneig a més municipis d’Osona.

[J.H.] Soc de Zacatecoluca, a La Paz, i fa onze anys que vaig venir aquí. Arran de la guerra civil a El Salvador i l’assassinat del bisbe Óscar Arnulfo Romero. Als meus pares van acusar-los de finançar les guerrilles i van manar que els afusellessin. Només em van deixar a mi i la teoria del senyor que em va venir a rescatar és que em vaig quedar adormit a sota el llit. Tenia dos anys i em va trobar al costat d’un riu amb un altre nen i un gos. Em va portar amb la meva tieta, que era monja d’un orfenat, i d’aquí vaig anar passant a mans de cuidadors com ara l’exèrcit i particulars. Un cop casat vaig tenir un fill amb síndrome de Down i em va caure el món a sobre, però em vaig adonar que la vida no s’acabava aquí. I vaig decidir buscar un futur per a ell, marxar del país, perquè a El Salvador, sent tan inestable, no era adequat.

Primer vaig estar a Madrid, i només d’arribar em van atracar amb un ganivet a mitjanit. Tenia passaport, però estava com a irregular, i vaig començar a treballar. Després a Múrcia i finalment, gràcies a un amic, vag venir sol aquí quatre mesos, tenia feina muntant aires condicionats, cuidant granges i de tot Però just pagar el bitllet d’avió perquè vinguessin la dona i el fill, em vaig quedar sense feina. Ningú no em volia empadronar i finalment ens van passar el número del Francesc Mateu, el director d’Intermón Oxfam, mentre la meva dona dormia en una pensió de la Creu Roja i jo a casa d’alguna persona que m’hi volgués o en caixers. En Francesc em va portar a Centelles i aquí estic, molt feliç.