Israel, llums i ombres setanta anys després
Israel va aconseguir un ràpid desenvolupament econòmic en una zona àrida sense amb prou feines recursos naturals a la regió políticament més inestable del món. L’economia va créixer, però a còpia de sofrir uns dèficits fiscals provocats per la necessària absorció de milions d’immigrants i per les creixents despeses de defensa. El dèficit fiscal es va situar al voltant del 15% del PIB i el deute públic per sobre del 150%
El 14 de maig del 1948, David Ben Gurion va proclamar la independència de l’Estat d’Israel. Es va basar en una resolució de les Nacions Unides del 29 de novembre del 1947 que va aprovar la partició del territori de Palestina sota mandat britànic per acollir un estat jueu i un altre àrab. Però el món àrab va rebutjar la salomònica divisió adoptada per les Nacions Unides, no va crear l’estat palestí, va apostar per atacar i va rebre inesperadament la seva primera derrota militar contra Israel.
Des de llavors, l’Estat hebreu ha afrontat diverses guerres i conflictes territorials i socials amb els països àrabs veïns mentre anava acollint successives onades migratòries que van constituir un país políticament i socialment complex. La nació jueva dispersa pel món i amb un terç de la població recentment exterminada, va fer realitat el somni sionista de construir un estat. El 1948 hi havia uns 600.000 jueus al nou país. L’espectacular creixement demogràfic va arrencar amb la repatriació organitzada de la diàspora jueva. El 1949, el Mossad va llançar una primera operació de trasllat dels jueus del Iemen. El 1950, 110.000 jueus més de l’Iraq van ser evacuats via Xipre cap a Israel. Però la més important immigració va tenir lloc a partir de finals dels vuitanta, quan més d’un milió de jueus motivats i preparats van arribar des de la col·lapsada URSS. Israel té avui uns 8,8 milions d’habitants.
Israel va aconseguir un ràpid desenvolupament econòmic en una zona àrida sense amb prou feines recursos naturals a la regió políticament més inestable del món. Els començaments van ser difícils. L’economia va créixer, però a còpia de sofrir uns dèficits fiscals provocats per la necessària absorció de milions d’immigrants i per les creixents despeses de defensa que es van disparar en ocasió de les guerres dels Sis Dies, el 1967, i del Yom Kipur, el 1973. El dèficit fiscal es va situar al voltant del 15% del PIB, el deute públic per sobre del 150% i una inflació desbordada. Una delicada situació corregida quan la immigració es va desaccelerar i Israel va aconseguir signar acords de pau amb Egipte i Jordània el 1977 i el 1994.
Sòlid creixement.
Israel és una història de país reeixit. Però, al costat de les llums persisteixen dues allargades ombres que ennuvolen el seu futur:
a) El conflicte entre àrabs i israelians segueix enverinat per l’irresolt problema palestí després de 51 anys d’ocupació de Cisjordània i una duríssima pressió sobre Gaza. Els alts costos de defensa perjudiquen altres necessàries inversions en infraestructures i educació que afecten principalment els àrabs israelians. I molts joves segueixen condicionats per un llarg servei militar obligatori que retarda el seu accés al mercat laboral. També mereix valorar els costos morals d’un conflicte que no es resoldrà aixecant murs.
Moltes desigualtats.
Israel segueix sent un jove país en gestació, sense fronteres internacionalment reconegudes i amb moltes fractures internes i amenaces externes. És admirable com la nació jueva repartida per tot el món va mantenir la seva identitat durant dos mil·lennis. Fa setanta anys, va fer realitat el seu somni de constituir un estat. Però la consolidació d’Israel i la necessària pau i reconciliació amb els àrabs solament arribarà quan el maltractat i dividit poble palestí també tingui el seu propi estat. Tots hi sortirien guanyant. Però els interessos de les grans potències a l’Orient mitjà i la profunda crisi i divisió del món musulmà entre àrabs i xiïtes no auguren res de bo.