Tots els símptomes indiquen que som al final d'una etapa i que això ja no pot donar gaire més de si. Aquesta sensació a Catalunya s'entén perquè pràcticament estem acabant la legislatura; però a l'Estat espanyol, en teoria, som a dos anys de les eleccions i aquesta sensació, la sensació de desgavell, encara és més greu; i és la conseqüència d'una percepció de desconcert i la d'una incapacitat manifesta que, posats on som, a l'epicentre d'una de les crisis més greus dels darrers cinquanta anys, la manca de credibilitat i el desgovern, ens és letal. I hem de tenir clar que no hi haurà possibilitat de represa econòmica sense que primer hi hagi una mínima confiança.

El darrer baròmetre del mes de maig del Centre d'Investigacions Sociològiques evidencia que un 76,1% de la població creu que l'economia és dolenta o molt dolenta i, respecte al futur, un 70,3% opina que la situació serà igual o pitjor. No és estrany, doncs, que amb aquesta percepció i amb més de quatre milions i mig d'aturats, el 79,9% opini que la seva principal preocupació és l'atur. I per si ja no n'hi havia prou amb aquest poc ànim col·lectiu vers el futur, la descohesió política davant d'aquesta crisi hi fa la resta.

Algú ha dit i repetit que aquesta crisi era inevitable, i a més també ens han dit que ens venia de fora, les dues afirmacions són correctes, però no del tot. Perquè si és veritat que una crisi ens ve de fora, una altra l'hem creat i potenciat nosaltres aquí. I la que ens ha vingut de fora, per algunes iniciatives errònies n'hem agreujat els efectes.

Un dels problemes principal és que la política ha segrestat l'economia i l'ha polititzat. És molt difícil fer anàlisis i debats econòmics sense que de seguida algú introdueixi elements ideològics i també sovint afloren els discursos dogmàtics. I precisament som on som perquè han volgut gestionar una realitat tan complexa, l'econòmica, amb elements ideològics, depreciant els racionals i els científics. I quan l'emoció i la ideologia domina la raó, ens incapacita per al consens amb els altres de pensament diferent. I mentre es segueixi transformant-la en un element ideològic i de combat partidista, el consens serà molt difícil i sense l'adhesió de tots a prendre unes mesures difícils però necessàries per sortir d'aquesta situació, no podrem reclamar a la societat la confiança en el futur, que és imprescindible per a l'esperada represa per entrar en el creixement econòmic.

Ja hem cremat tants ponts de diàleg que l'esperança l'hem de dipositar en el seny, la capacitat i l'encert dels nous governants que surtin d'unes eleccions democràtiques. Als actuals només els podem demanar que intentin gestionar el millor que puguin aquesta situació i que tinguin el patriotisme suficient per deixar el mínim de destrosses possibles.

Un prec que també s'ha de fer extensiu als sindicats, tan culpables com els polítics de polititzar l'economia i de fer-ne el seu element ideològic, de propaganda i de combat. De la crisi només en sortirem treballant, i no fent vagues, ni que siguin generals.