La primera paraula que em ve al cap és lúdic, però també podria dir sa. És una persona que, mentre no hi hagi un problema per afrontar, entén que la disposició per al plaer és la més adequada a la vida. I quan dic plaer, no em refereixo només al sexual. És un home amb una disposició vital per al plaer de tota mena, sexual i no sexual, sa i senzill, en el bon sentit de la paraula.

Sí, l’arribada d’en Salva i la seva dona, Laura [Belén Cuesta], a la casa dels veïns [Julio i Ana], fa esclatar la crisi que tenen i no afronten. Els posen la seva realitat davant dels ulls i els serveix per prendre consciència que estan en crisi i s’han de plantejar fer alguna cosa.

Jo crec que les dues coses. Vam rodar una escena en què plorava i tot, no sé si s’ha mantingut en el muntatge, encara no he vist la pel·lícula. Jo crec que és un semental i un sentimental. Almenys pel que diuen, perquè no s’hi veu res. És una pel·lícula sobre el sexe en què no hi ha cap escena d’actes sexuals. El sexe és a la paraula i la imaginació.

Sí, per descomptat! No crec que sigui simple, és senzill. Que li agradi la música country pot ser la dada més controvertida; pel que fa a la resta, és un noi sa. En això, m’hi va insistir molt en Cesc; una manera d’abordar-lo podia ser fer un personatge curt de gambals, i em va dir que en absolut.

Aquesta és una grandíssima pregunta que ens hem de plantejar. Per què en ple segle XXI la sexualitat humana continua reprimida. Jo crec que és perquè la nostra societat està basada en la dominació; la societat més estesa al planeta té aparença democràtica, però una realitat que es basa en la dominació. I perquè la dominació sigui possible, és necessària la repressió. I la sexualitat és un àmbit més dins la societat de repressió en què vivim. En lloc que cada ésser humà busqui lliurement la seva manera d’estimar, hi ha una norma que l’única manera de fer-ho és en parella monogàmica. I si rebles el clau, han de conviure a la mateixa casa i tenir fills, formar una família. Això és una norma repressiva. Per mi, pot ser tan sana i meravellosa la relació monogàmica com la poligàmica, però la primera es considera normal i la segona, una raresa que no pot funcionar. La llibertat sexual és un terreny fonamental per a l’emancipació humana en general.

És que és una pregunta política, perquè té a veure amb la manera com s’organitza la societat. Fa uns anys vaig fer l’obra Marat-Sade, de Peter Weiss. Hi interpretava Sade i deia que fins que l’ésser humà no alliberi les seves pulsions sexuals de les seves cadenes interiors, no es podrà emancipar, no podrem aconseguir una societat adulta. Jo crec que la vida humana és una lluita per la llibertat en tots els terrenys, i el de la sexualitat és un dels més importants.

Jo crec que ens va bé la veritat, a tots. Conèixer la realitat sempre està bé, perquè encara que sigui lletja, és el primer pas per canviar-la. I el que té de bo la realitat, per molt adversa que sigui, és que sempre pot ser canviada. Però, per fer-ho, primer cal conèixer-la, a través d’un Salva o de qui sigui. La veritat sempre va molt bé. I és molt possible que en aquesta societat que hem construït no visquem de veritat, i ens perdem el que sentim perquè ens fa por trencar la norma.

Absolutament, i no és per evadir-nos de la realitat. Una comèdia et pot ajudar a submergir-te en la realitat, però ho fas rient. No hi ha motius per associar comèdia a menys profunditat, en absolut. El sentit de l’humor és essencial. No hi ha intel·ligència ni imaginació sense sentit de l’humor, que permet veure les coses des d’un punt de vista nou, sorprenent. Els germans Marx capgiraven la realitat, hi jugaven. El sentit de l’humor és molt útil per a la filosofia, perquè davant d’una afirmació categòrica, planteja si la realitat no podria ser diferent. I això és absolutament necessari. Avui que el nostre panorama vital i el de qualsevol espècie viva és tan angoixant, que el marc de la nostra realitat és apocalíptic, no només per la pandèmia, també per la degradació de l’ecosistema, necessitem imaginació per trobar sortides, i la imaginació sense sentit de l’humor no funciona bé. Veure comèdies ens va meravellosament bé.

No sé què en diu el diccionari, però, per mi, la política és l’organització de la convivència humana, com ens organitzem per accedir als recursos bàsics que necessitem per sobreviure i, en general, per funcionar col·lectivament. Som un munt de gent. Com ho fem per repartir els recursos i per conviure tan feliçment com sigui possible? Això és la política, el que passa és que en aquest país se’ns va robar en la fase democràtica postfranquista la idea que la política és cosa de tots, és en la nostra natura construir una societat i una manera de conviure. La noció de política va ser segrestada pels partits polítics i les institucions fins al punt que ens van voler convertir en uns éssers passius que simplement estan en espera que arribi un govern que ho faci bé, o millor que l’anterior. Per tant, sí, qualsevol narració en el cinema, el teatre, la literatura..., qualsevol conte que s’explica sobre la vida reflecteix una realitat i contribueix, d’alguna manera, o no, a la possibilitat de pensar en altres realitats. Des d’aquest punt de vista, crec que tot és política, en un sentit ampli, i els partits polítics i les actuals institucions en són el pitjor.

Només diria una cosa que em té completament astorat, que sento absolutament tothom parlar només de restriccions, i mentrestant, el personal sanitari està manifestant-se a Barcelona, a Madrid, en diferents llocs, demanant desesperadament reforços. I no sento ningú, ni el govern central [espanyol] ni els autonòmics, dir que augmentaran el personal sanitari, l’educatiu, que augmentaran els recursos materials i humans en sanitat primer, però també en serveis socials, transport públic... Això em té completament al·lucinat. Volen lluitar contra la pandèmia restringint moviments, que si és necessari, d’acord, però com deien en una manifestació l’altre dia a Madrid: “Menys policies i més metges!” En la societat capitalista és impossible gestionar bé un desastre col·lectiu, perquè està construïda sobre el lucre privat, no sobre l’atenció de les necessitats col·lectives. Ho farà millor o pitjor, entenent que és impossible fer-ho bé.

Però és que no està succeint! Això és el més sorprenent, no s’està reforçant ni es prepara un pacte constitucional per blindar la sanitat pública. Caldrà veure els propers pressupostos generals. Quan surtin, ja veurem quant puja el pressupost en sanitat i quant puja el de defensa o interior, per exemple.