Aquests dies té lloc a Davos la reunió que anualment congrega els principals líders polítics i empresarials mundials en una espècie de fira de vanitats que està ja molt arrelada.

A Davos es parlarà de l'escàs creixement que es registra als països occidentals i del ràpid creixement que s'està produint, en canvi, en els països emergents, a tal ritme que la seva demanda està fent pujar el preu del petroli i de les moltes matèries primeres que necessiten per funcionar l'economia xinesa i de tots els països fins ara en desenvolupament que han entrat en una fase de creixement ràpid. I es parlarà també de divises -sobretot del iuan i de l'euro- i de crisis bancàries o del rescat de països vulnerables al problema del deute extern i fins i tot de Tunísia, del Sudan o del preu del petroli i les matèries primeres, però no crec que es parli gaire de l'atur.

I no crec que el tema de l'atur ocupi el primer pla de les preocupacions de la majoria dels líders reunits a la localitat alpina suïssa perquè, si bé és cert que l'atur s'ha convertit en un dels primers problemes del moment econòmic actual, el tema és només crucial per a uns pocs països.

Molts països estan patint taxes d'atur superiors a les que havien patit en moments d'expansió, com bé ho indiquen les estadístiques de l'OCDE, però cap altre país europeu afronta una situació com l'espanyola, en què s'han ajuntat l'esclat de la bombolla immobiliària i la massiva arribada d'immigrants per treballar en la construcció o en els serveis que ara són difícils d'ocupar i que no volen tornar als seus respectius països d'origen per molt que molts cops no estan plenament integrats i que viuen en verdaders guetos.

Sense entrar a intentar saber quin és el nivell de treball que es produeix en negre i que fa que les xifres d'atur estiguin un xic inflades en relació amb el que és la realitat, perquè, com diuen alguns, si no, no es podria sortir al carrer sense por a ser víctima d'un assalt, el cert és que aquí tenim un atur d'aproximadament el doble de la mitjana dels països europeus del nostre entorn i que les perspectives de creació de llocs de treball no semblen gaire afalagadores.

L'atur és conseqüència de la falta de creixement i és, al mateix temps, motor de despesa pública, la qual cosa no tranquil·litza gaire si pensem en l'elevat dèficit públic que com a conseqüència de l'augment del deute per finançar-lo està deixant endeutats els nostres fills i néts.